9. Temes literatura

3. EXPRESSIÓ I REFLEXIÓ CRÍTICA

Tema 1. La  narrativa de 1939 fins a l’actualitat.

Amb la instauració de la dictadura del general Franco i la consegüent pèrdua de les llibertats polítiques i culturals, la producció literària entra en crisi: l’existència de la censura no permetia la publicació de determinades obres i, a més, tota una generació d’escriptors es veu abocada a l’exili cap a França o Amèrica ( Mercè Rodoreda, Carles Riba, Pere Quart, Pere Calders). Aquestos escriptors se senten amb la responsabilitat de continuar una tradició cultural, una llengua i una literatura que estava al límit de l’extinció total. Els exiliats organitzaren al seu lloc de residència (Mèxic, Buenos Aires o Santiago de Xile) una vida cultural activa en català: jocs florals, premis, editorials i revistes i es dedicaren a l’ensenyament, el periodisme o el món editorial.

Alguns trets característics d’aquesta literatura d’exili són:

-La literatura es fa a partir de l’experiència immediata.

-Conté notes exòtiques extretes del nou espai on es mou l’escriptor.

-Inclou el tema de l’enyorament.

-Incorpora el sentiment de frustració i la fatalitat del destí.

-Denuncia la guerra i les seues conseqüències.

Els escriptors que eren al país hagueren de renunciar a una presència pública. Però a pesar del silenci, de l’aïllament i de la desconnexió amb el públic s’anaren refent llaços que en testimoniaven la supervivència. S’organitzaven sessions clandestines de l’Institut d’Estudis Catalans en cases particulars i tertúlies. Aquestes iniciatives permeteren enllaçar autors de distintes generacions, de distintes parts del domini lingüístic, i fins i tot, autors que s’havien exiliat com hem comentat anteriorment.

Alguns d’aquests escriptors ja s’havien donat a conéixer abans de la guerra i la seua carrera s’hi veié interrompuda. Altres de més joves, en canvi, iniciaren la seua obra en aquelles condicions de cercles culturals tancats.

El panorama es va consolidar a la dècada dels seixanta amb la creació d’Edicions 62 que va llançar a més traduccions de novel·la estrangera, cosa que va permetre l’accés del públic a les formes de narrativa europea.

Les circumstàncies polítiques de la postguerra expliquen que bona part de la narrativa que es publica fins al començament dels seixanta tendisca a rebutjar el tractament directe de la realitat i a explicar-la a través de la simbologia i del mite. Així tenim l’exemple de Joan Perucho i Pere Calders que opten per una literatura imaginativa o fantàstica.

A València la producció literària durant la postguerra es va decantar pels versos. Fou a partir dels 50 quan van aparèixer els volums de Rondalles valencianes d’Enric Valor. També des de l’editorial Torre es van editar alguns reculls de contes com Paràboles i prou de Josep Iborra. Caldrà esperar a la dècada dels setanta perquè una generació d’escriptors comence a publicar narrativa de manera sòlida i continuada.

La narrativa dels anys 70 fins a l’actualitat.

Històricament, l’època que va des dels anys setanta als noranta del segle passat comença amb els darrers extrems del franquisme, un estat general d’agitació política i estudiantil, la mort del dictador i les primeres passes cap a la democràcia parlamentària… Alhora s’accelera el desenvolupament de la indústria i dels serveis, en un país que cada volta deixa més arrere la tradició agrària.

L’eclecticisme i la diversitat caracteritzen l’art i la literatura de les darreres dècades. Aquests quaranta anys darrers del segle XX han destacat pel gran nombre de moviments artístics que han coexistit simultàniament i que ha estat en evolució constant. Aquest ritme cultural tan dinàmic ha anat de la mà d’un desenvolupament econòmic, polític i social molt important en el món occidental.

Pel que fa a la nostra literatura aquests canvis polítics i socials seran espectaculars i faran possible la normalització d’una producció i d’un mercat literari en català, mercat que ja havia començat a recuperar-se en la dècada dels seixanta. L’aprovació de la Constitució i dels estatuts d’autonomia que reconeixen el caràcter oficial del català, i la generalització del català en l’ensenyament amb l’aprovació de les lleis de normalització lingüística (Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià) estableixen el marc legal que permetrà l’alfabetització de la població, la millora en l’ús social de la llengua i l’augment del públic lector, tant adult com juvenil.

Amb el canvi de segle, s’obrin camí noves tendències artístiques i literàries en un món globalitzat on les noves tecnologies de la comunicació (la xarxa, webs, blogs…) tenen un paper rellevant tant en la difusió com en la pròpia creació dels productes.

CARACTERÍSTIQUES GENERALS DE LA NARRATIVA DELS ANYS 70 FINS A L’ACTUALITAT:

La situació de la narrativa en les tres últimes dècades del segle XX millora considerablement respecte als anys de la postguerra:

En la dècada dels setanta destaca l’anomenada novel·la de trencament, que s’allunya de les tècniques narratives clàssiques. Els escriptors es caracteritzen per:

-Buscar formes expressives i estructures noves. Això fa que la narrativa de trencament no tinga una estructura executada a l’estil clàssic (plantejament, nus, desenllaç)

-Pel que fa al contingut: predomina el reflex d’ambients urbans, de la problemàtica de personatges joves, de la seua relació amb el sexe i les drogues, com a mostra de rebel·lia. Aquesta literatura forma part del que ha estat anomenat contracultura, formes  culturals noves  que s’allunyen de la cultura i l’art “oficials”.

-Tracta del mite del viatge real o literari com una forma d’autoexploració psicològica, el rebuig de l’educació sentimental viscuda i la confrontació amb el sistema.

 La dècada dels setanta es caracteritza per l’aparició d’una allau de nous narradors: Terenci Moix, Jaume Fuster, Carme Riera... Les seues obres mostraran les preocupacions i la visió del món d’una generació d’escriptors nascuts després de la guerra: la postguerra i l’educació rebuda, la revolta contra una societat que necessita canvis, el món universitari, el feminisme, etc 

Als anys vuitanta i noranta s’abandonen les experimentacions i, en general, es reactiva el desig per retornar a formes narratives més clàssiques i per contar històries:

-Es revaloritza la importància dels personatges, de l’argument ben trenat, de les descripcions. Torna la narrativa de gènere (narrativa policíaca, de ciència-ficció, de terror, històrica, eròtica..) on destaquen: Jaume Fuster, Ferran Torrent …

-De la literatura nord-americana, en la segona part des vuitanta destaca un corrent narratiu que ha estat anomenat realisme brut o costumisme urbà. Retrata els trets més contradictoris de la societat capitalista actual amb un cert deix de crítica desencantada o cínica i mostra una societat urbana, burgesa, conformista, insolidària i consumista (Quim Monzó…).

-L’èxit de vendes permetrà que alguns autor puguen viure d’explicar coses en la nostra llengua ja que impremtes, distribuïdores i llibreters obtindran guanys de vendre llibres en la nostra llengua.

Avui en dia la disparitat de temàtiques i estils, la gran quantitat de títols publicats, la coincidència d’escriptors de generacions diferents fan que siga complicat explicar el panorama literari de la narrativa actual.

Durant els últims anys, la nostra narrativa ha incorporat un gran nombre de narradors i narradores , valencians, com per exemple, Josep Franco, Vicent Borràs, Carme Miquel, Josep Palomero… Hi ha una pluralitat de veus que s’expressen en una mateixa llengua. I un dels avanços és que els nostres autors han adquirit un grau d’escriptura acceptable i una llengua cada vegada més flexible.

A pesar de l’èxit dels seus llibres, el principal entrebanc amb què es troben els escriptors valencians és arribar a traspassar fronteres i ser traduïts.            

L’obra narrativa de Mercè Rodoreda. 

La producció literària de Mercè Rodoreda està inclosa en la novel·la d’anàlisi psicològica que és un dels corrents de la novel·la de postguerra.

El segle XX és el segle en què l’anomenada “novel·la psicològica” assoleix el major prestigi (M. Proust publicà A la recerca del temps perdut on inaugura un nou tipus de narrativa basada en l’anàlisi detallada dels sentiments dels protagonistes a través dels records que els provoquen els objectes i les sensacions, així intenta demostrar com és possible superar, a través de la memòria, l’oblit causat pel pas del temps, una de les preocupacions constants en l’obra de Mercè Rodoreda). Aquest nou plantejament novel·lístic implica grans innovacions de caràcter formal: el progressiu desplaçament del narrador, que tendeix a intervenir cada vegada menys en el curs del relat i que és suplantat per les reaccions i actituds dels personatges. També la narració en primera persona de Proust, basada sovint en associacions d’idees i de sensacions, implicarà un nou tractament del temps ( que ja no podrà ser el seguiment lineal del temps cronològic sinó que s’expressarà en seqüències narratives que trencaran la lògica temporal) i culminarà amb la tècnica del monòleg interior. Aquests procediments narratius seran evidents en obres de l’autora com Aloma  i La plaça del Diamant.

Així la novel·la d’anàlisi psicològica representa la continuació de la novel·la psicològica de preguerra. Se centra en l’anàlisi del món interior i la vida moral d’un personatge. Hi distingim dues orientacions diferents:

-La tradicional: usa les tècniques de la novel·la realista del segle XIX, sense referències a la nova situació politicosocial de la postguerra.

-La renovadora: va més enllà del realisme amb la incorporació de nous temes i de tècniques i recursos pròxims a la novel·la poètica i a la novel·la simbòlica El món de la postguerra es fa present, i es farà evident en les obres de Mercè Rodoreda.

L’autora es va donar a conéixer en els anys trenta. Després de la guerra se’n va anar a l’exili i estigué molts anys sense escriure. Cap als anys cinquanta va reprendre l’activitat literària.

L’obra novel·lística de M. Rodoreda se serveix de diverses tradicions per a construir un món narratiu propi, original, d’una gran bellesa i qualitat literàries:

-Realisme:- L’acció transcorre en un espai geogràfic concret (Barcelona) i en un marc històric (la II República, la guerra i la postguerra) que sovint condiciona la vida dels personatges.

-Presència de la realitat quotidiana.

-Psicologisme: -Els esdeveniments no interessen per ells mateixos sinó per la seua repercussió en la consciència dels personatges.

 -Potencia l’anàlisi del món interior dels personatges i l’explicitació del seu punt de vista davant els fets on participen.

-Simbolisme: -Al llarg de la novel·la apareixen una sèrie de motius recurrents (objectes, llocs, situacions…) amb valor simbòlic relacionats amb el personatge protagonista.

-Lirisme: La dimensió lírica o poètica ve donada per:

                                            -La tècnica narrativa emprada: l’escriptura parlada.

                                            -La importància dels records en la vida dels personatges.

                                            -L’ús dels símbols 

            

L’estudi dels protagonistes i els temes de les novel·les de M. Rodoreda ens pot ajudar a entendre millor el valor psicològic de la seua obra:

-Els protagonistes acostumen a ser quasi sempre dones que viuen en conflicte amb el món (especialment amb els homes) i que experimenten dolor, el desencís i la infelicitat davant la vida. Busquen la salvació en el record d’un passat feliç i en la construcció de mons propis al marge de la realitat.

-Els temes i motius principals que es reiteren en les seues novel·les són les dificultats en les relacions humanes i la consegüent infelicitat que se’n deriva; la visió negativa de l’home, caracteritzat per l’egoisme i per l’ús del sexe com a forma de domini sobre la dona; la memòria i el record com a recursos per a combatre el pas del temps, la mitificació de la infantesa i la joventut, i la importància del somni en la vida dels personatges.

 La plaça del Diamant.

MERCÈ RODOREDA

Mercè RODOREDA I GURGUÍ va nàixer a Barcelona el 10 d’octubre de 1908 i morí a Girona el 1983.

•1r Període- Aprenentatge: Abans de l’exili publica algunes novel·les, que són provatures d’escriptora jove que ja responen a la novel·la psicològica. D’aquestes obres de joventut només en reconeixerà una, Aloma, obra que va publicar el 1938, que refarà canviant-ne l’estil i publicarà de nou al 1969.

•2n Període- Maduresa: Passen 20 anys de creixement intel·lectual i com a escriptora, i l’any 1958 publica Vint-i-dos contes. Amb els contes assaja a la recerca d’un estil personal, va elaborant les tècniques narratives i de veus que després s’observaran a PD.

•PD (presentada el 1960 al Premi St Jordi, que no va guanyar), va ser revisada i publicada el 1962 amb el nom definitiu. Ací troba l’estil que la caracteritza. Hi ha una relació epistolar amb Sales (l’editor) i Obiols (la parella) on s’explica el procés i l’estil narratiu de la novel·la.

•3r Període- Els darrers anys: Mirall trencat (7), Quanta, quanta guerra (80)

CORRENTS DE LA NOVEL·LA DES DE LA POSTGUERRA FINS ALS 60

•Novel·la testimonial: (Amat-Piniella, Teresa Pàmies).

Són novel·les testimoni de la Guerra Civil i dels camps de concentració. K. L. Reich (1963) d’Amat-Piniella tracta sobre el camp d’extermini nazi de Mauthausen, és una crònica ficcionada sobre la pròpia experiència de presoner durant 4 anys i mig.

•N. existencialista: (M.A.Capmany, J. Iborra).

Té dificultats amb el franquisme. Sartre va ser demonitzat pel règim i ací va tenir una influència difusa. L’existencialisme tracta el tema de la llibertat: la persona, com a ser racional, ha de prendre decisions autònomes i assumir responsabilitat, fet que derivarà en una existència autèntica o inautèntica. També tracta el tema de la soledat, l’alienació per intentar una vida autèntica, la crítica a la societat burgesa...

•N. catòlica o de la condició humana. (Sales)

Compta amb una presència important de la religió i la preocupació per les inquietuds morals de la persona. S’interroga sobre la virtut i el pecat, el Bé i el Mal... S’emparenta amb la narrativa psicològica.

N. psicològica (Rodoreda / Villalonga)

En aquestes novel·les els personatges solen ser burgesos amb una major formació intel·lectual, i més temps per a l’oci i l’activitat cultural.

•N. de recreació del realisme vuitcentista (Valor).

Corrent que se entra en l’anàlisi de l’evolució dels personatges en relació amb els condicionants de la societat que els envolta.

•N. del realisme compromés (Espinàs / Mª Beneyto).

Pretén mostrar amb veracitat un fragment de la vida centrada en els ambients humils (els marginats i els treballadors) amb intenció de denúncia humanitària i solidària.

•N. de la realitat del somni (Calders /Perucho).

Té una forta presència del surrealisme i de la realitat onírica, arrelada a la realitat quotidiana.

•N. de gènere: (Pedrolo / Tasis).

Fou un instrument per eixamplar el públic lector. La literatura de consum comença a tenir una certa presència a partir dels anys 50. La novel·la policíaca es basa en la fina intel·ligència de l’investigador@ que amb el mètode hipotètic deductiu resol els enigmes.

LA NOVEL·LA PSICOLÒGICA

És el subgènere que segueix Rodoreda.

•Intenta reflectir la realitat interior, el món psíquic del personatge (pensaments, maduració i evolució, sentiments, caràcter, ideologia, visió del món, escala de valors, desigs...) en oposició a la novel·la realista on s’intenta mostrar el món exterior i la conducta dels personatges.

•Aquest subgènere es desenvolupa al s. XX a partir de les aportacions de la psicologia i de la psicoanàlisi. Ara els ulls són l’espill, la mirada que filtra, que mira l’ànima i el món exterior d’una forma subjectiva (a diferència del que fa el realisme).

RECEPCIÓ DE L’OBRA

•Novel·la testimonial: És la lectura que se’n fa al principi. Encara que l’obra és concebuda des d’un punt de vista individual, queda com a exponent d’una època. Prima la dimensió històrica i col·lectiva. (MOLAS)

•Biografisme: S’identifica la protagonista amb l’autora (PORCEL- ARNAU)

C. ARNAU trasllada la vida de l’autora als personatges i ho fonamenta en el mite de la infantesa.

*Prejudici que no educa en la igualtat de gènere. És com si les dones només pogueren parlar de les seues vivències i que no pogueren escriure més que de la seua experiència directa del món.

VEU NARRATIVA

•Hi ha una narradora autodiegètica (narradora i protagonista) que conta en 1a persona la seua pròpia història i des de la seua perspectiva.

•Ho fa mitjançant el monòleg autobiogràfic ja que relata/recorda el seu passat seguint un ordre cronològic. Respon a una voluntat narrativa i descriptiva, vinculada a un desig d’autojustificació del narrador.

•Les característiques d’aquest monòleg autobiogràfic són:

a)Sense referències al marc espacial i temporal.

b)Els records es narren sobretot en passat.

c)Ordre cronològic però sense referències temporals precises.

d)Memòria selectiva en funció de la finalitat del relat.

e)Sobreentesos i al·lusions que mostren la complicitat amb el narratari.

f)Focalització des del món de Colometa, que és el filtre.

g)Efectes retòrics: exclamacions, interrogacions, lèxic valoratiu i expressiu, figures retòriques...

NARRACIÓ DEL MÓN INTERIOR

•Hi ha un desdoblament entre la narradora (Natàlia) i el personatge (Colometa).

•Com narra? És un autorelat que narra pensaments i sentiments.

•Tendeix a resumir (“Em vaig espantar molt”).

•Estil indirecte amb aparença d’estil directe

“tant que m’havia fet patir els primers mesos de vida i semblava mentida com s’havia fet una preciositat”.

•Monòleg autoreportat: citacions dels pensaments/sentiments del personatge

“Veces, abeuradors, menjadors... tot a passeig! –cap. XXV- p. 175-6

“I amunt, jo amunt, amunt, Colometa, vola, Colometa...”- cap. XXXV, p. 218)

ESTIL

•Tria una llengua senzilla i popular, ajusta l’estil a la història que narra. Ho fa imitant la llengua popular sense apartar-se de la norma gramatical.

•El to col·loquial s’aconsegueix amb: frases curtes, juxtaposicions, oracions coordinades, polisíndeton (p. 196), paraules repetides amb freqüència (p. 218), frases fetes, recursos expressius, ús de l’estil directe i l’indirecte...

•Tot per buscar un llenguatge àgil semblant a l’oral.

CONSONÀNCIA I DISSONÀNCIA

•La narradora mostra una certa dissonància, es distancia de la joventut del personatge. Aquesta dissonància a mesura que avança la història va desapareixent, es torna consonància i s’identifica amb el seu passat. I al final hi ha l’autoafirmació d’una vida que ha tingut moments durs però que, en conjunt, queda justificada des de la realitat present; per tant hi trobem una consonància plena. Al pròleg a la 26a edició Rodoreda diu “I el mot contents, darrer de la novel·la, no és pas gratuït. No el vaig posar perquè sí. Deixa entendre que, encara que al món hi hagi tanta tristesa, sempre el pot salvar algú amb una mica d’alegria. Uns quants ocells, per exemple”.

MARC ESPACIAL

•Macroespai: Barcelona, sobretot la Vila de Gràcia.
•Microespais:
•Plaça del Diamant (a l’inici i al final de la novel·la).
•C/ Gran de Gràcia ( on es troba l’aparador dels hules, -cap. V- i el cafè Monumental on fan el vermut -al cap. III- i on celebren el casament -al cap. VI-),
•C/ Montseny, Smart -cinema de Barcelona-,
•Parc Güell, Montjuïc- on van quan el casament).

MARC TEMPORAL

•La història comença sobre 1928 i acaba a inicis dels 50.

•Comprén la Dictadura, la República, la Guerra Civil i la 1a postguerra:

1.1 any des del capítol I-IX (de festa major a festa major).

2.Cap. X embaràs del fill (9 mesos)

3.Al cap. XIV- Proclamació de la República (14-abril-1931).

4.Cap. XV- embaràs de la filla, any i mig després de nàixer el fill.

5.Comença la G. Civil (18 juliol-1936) al cap. XXVI. (Durant la GC els fills de Natàlia són uns xiquets).

6.Cap. XXXIII: Final de la GC i ocupació franquista de Barcelona (gener -39).

7.La postguerra: temps imprecís. Al cap. ILVI el xiquet fa el servei militar (21 anys?)

ESDEVENIMENTS HISTÒRICS

•Proclamació de la República: tot és nou, amb possibilitats, primavera metafòrica (cap. XIV) (p. 128)

•La GC: “Va venir el que va venir”. Es van quedar sense gas. La idea que es tenia era que la guerra anava a ser curta. (cap. XXVI)

•Ocupació de Barcelona- 26 gener 1939. (* Feu tancs?)

• El temps se’ns mostra interioritzat. Cap. ILVI “I vaig sentir...” (p.255)

TEMA

•La maduració i presa de consciència de la protagonista.

•La història d’una supervivència (Natàlia->Colometa->Natàlia)

ALTRES TEMÀTIQUES:

•El pas del temps i la soledat (la protagonista no té un espai de socialització)(p. 68).

•Novel·la d’amor però sense sentimentalisme. El 1r amor amb Quimet és un amor passional i romàntic que deriva en un infern (cap. II, p. 74; cap. VI, p. 95). El 2n amb Antoni és un amor de maduresa (cap. XLIL, p. 273, 274)

PERSONATGES

NATÀLIA (significa “la que naix”). És la protagonista. Personatge ric en matisos encara que a penes hi ha descripció física sinó de caràcter.

•Una jove dependenta de pastisseria que es casa amb Quimet, té dos fills, perd el marit a la guerra, passa penalitats de tota mena que l’aboquen a frec del suïcidi fins que, al costat del seu segon marit, Antoni, assoleix l’estabilitat, assumeix i tanca el seu passat i es reconcilia amb la vida.

• Òrfena de mare, amb el pare casat amb una altra. És una persona submisa i passiva, i per això Quimet li canvia el nom i l’anul·la:

- “jo era així, que patia si algú em demanava una cosa i havia de dir que no.” (cap. I, p. 67)

- “va dir que jo només em podia dir un nom: Colometa” (cap. I, p. 70)

•Rodoreda considera que Colometa no és una beneita. Creu que veure el món amb ulls d’infant, en un constant meravellament, no és de ser beneit sinó que demostra un talent natural. Creu que és més intel·ligent que Madame Bovary o que Ana Karenina, ja que ella no es corromp en el seu descens a l’infern sinó que fa el que toca quan toca, fa el que ha de fer dintre de la seua situació.

QUIMET:

•Un ebenista que es casa amb Colometa,d’ell sí que hi ha una descripció física i sensual (cap. VIII, p. 104-5); s’identifica amb la República i mor a la guerra.

•Descripció que en fa Colometa: “Tenia uns ullets de mico i duia una camisa blanca amb ratlleta blava, amarada sota els braços, i amb el botó de coll descordat.”; ”I els ulls de mico lluents ran dels meus i a cada banda de la cara la medalleta de l’orella”. “I jo amb aquells ulls al davant que no em deixaven com si tot el món s’hagués convertit en aquells ulls” (cap. I, p. 69).

•Dominant, manipulador, egocèntric, li va minant la confiança, castigador:

- li canvia el nom i decideix per ella: “T’ha d’agradar perquè tu no hi entens”(cap. II, p. 73)

- “em va ficar a sota del llit empenyent-m’hi pels peus i ell va saltar damunt del llit. Quan provava de sortir em picava el cap des de dalt, castigada! Cridava (cap. VII, p. 98)

-invoca una altra dona, “pobra Maria”, que es converteix en un model impossible de superar per a Natàlia: “I jo no em podia treure la Maria del cap. Si fregava, pensava: La Maria ho deu fer més bé que no pas jo [...] I només pensava en la Maria , sense parar, sense parar.” (cap. VII, p. 99)...(cap. XXVII, p. 187).

•Inventa o exagera el seu mal (cap. IX, p. 109). Sempre vol el protagonisme. És irresponsable (cap. XXI, p. 160) i il·lús, un somiatruites (p. 161).

•Se’n va al front d’Aragó (cap. XXVII, p. 185)

ANTONI: L’adroguer de les veces, segon marit de Colometa, va tornar de la guerra “inútil del mig” (cap. XXXIX, p. 234).

•És bondadós, discret, honrat, (cap. XX, 156,7). Respecta, estima i protegeix Natàlia. La rescata de la mort (cap. XXXVI, p. 224). És benefactor i delicat de sentiments; pateix per por de perdre-la (cap. ILIX, p. 272, 273). A més és una figura paterna per als fills.

SÍMBOLS

Intenten explicar allò que no es pot explicar. A més estan directament relacionats amb el punt de vista narratiu. Natàlia-Colometa és la narradora que diu indirectament el que la narradora no pot dir directament, el que no pot expressar d’una forma analítica.

•ELS COLOMS:

a)Desdoblament simbòlic de la vida de la protagonista. Representen la vida amb Quimet Mor l’últim colom i també mor Quimet.

b)Són símbol de la identitat d’ella i també d’alteritat (ja que són l’element que li va restant espai –el terrat (cap. XIII, p. 125), el pis (cap. XXI, p. 160)–.. Signifiquen pèrdua, realitat hostil i l’esgoten.

c)Després ella n’elabora una visió amable i els mitifica.

d)Amb els anys s’allunyen i passa.

• LES BALANCES:

a)Representen l’equilibri. En elles troba consol i seguretat quan les toca:

b)-1a aparició, cap. IV, p. 83)

c)-Farta dels coloms, cap. XXV, (p. 175)

d)-Quimet se’n torna a la guerra i ella no troba menjar. Cap. XXXI (p. 201)

e)- Quan ix de casa a comprar salfumant. Cap. XXVI, (p. 221).

f)- Quan l’adroguer li dona treball i menjar. Cap. XXXVIII,( p. 229).

• L’EMBUT:

a)Vinculat als coloms, a les dificultats de la vida i a la mort. L’embut té forma de con invertit, més estret al vèrtex, és com una imatge d’una vida cada vegada més difícil. Cap. XII, p. 123; cap. XXXIV, p. 214.

•GANIVET:

a)Amb què escriu el nom per tancar la vida vella. Canvi a una actitud activa.

• ELEMENTS BÍBLICS:

a)Adam i Eva- al sermó de mossèn Joan quan el casament.

b)Apocalipsi- El quadre de les quatre llagostes.

c)La dona de Lot, quan l’adroguer la crida. “i quan em vaig girar vaig pensar en la dona de sal (cap. XXXVI, p. 224)

ESTRUCTURA

Tripartida:

• Segons Carme ARNAU

a)els maldecaps petits (cap. I-XVII),

b)els maldecaps grans (cap. XVIII-XXXII) i

c)la vida escapçada (cap. XXXIII- XLIX).

      •Segons Carme GREGORI

a)Fins a la G. Civil (cap. I -XXVI p. 179)

b)Fins a l’intent de suïcidi. (cap.XXVII- XXXVI, p. 224)

c)Fins al final. (cap. XXXVII- XLIX).

Tema 2. L’assaig des de 1939 fins a l’actualitat.

L’assaig és un gènere en prosa, no narratiu, que tracta qüestions diverses (filosòfiques, històriques, polítiques, literàries…), que adopta formes diverses (el diàleg, l’epístola, el diari íntim, la dissertació…) i que sol partir de la crítica o l’anàlisi d’uns fets o d’unes dades per arribar a la postulació d’unes idees. Es tracta, de fet, d’un gènere de límits imprecisos, que tant es pot aplicar a un article com a un llibre o treball extens.

·         L’assaig contemporani

Un seguit de causes ajuden a explicar la migradesa de l’assaig durant la dècada dels 40 i els 50. En primer lloc l’existència d’una censura rígida i tancada que impedí el lliure debat ideològic que constitueix la raó de ser del gènere. En segon lloc, la manca d’uns mitjans de comunicació que permetessen la influència sobre el públic de l’intel·lectual. En conjunt durant els anys 40 el gènere no existeix. En els 50, les mostres donades a conèixer són vacil·lants i poc consistents; malgrat tot l’any 56 es creà el premi Yxart d’assaig, mentre que Gaziel (Agustí Calvet), el 53, donava per acabades unes Meditacions en el desert que no es publicaren fins al 70 a París. En els anys 60 una recuperació econòmica i una mínima obertura pública tendiren a modificar d’una manera sensible el panorama. Així s’incrementà aleshores l’interés per tota mena d’assaigs i estudis que, a partir d’uns enfocaments històrics i socioeconòmics, es plantejaren la valoració i la interpretació de les noves realitats. Alhora s’inicià la publicació regular de llibres de memòries i de biografies, s’adoptaren noves tendències en crítica literària i es renovà l’assaig de caire artístic i històric.

Segons Joan Fuster. “Les circumstàncies històriques que s’han viscut en els darrers anys han forçat els literats a concentrar-se sobre els problemes més radicals de l’existència col·lectiva del seu poble... En quedar abolida la “política” en el sentit “pràctic” hagué de dirigir el seu interès cap a estrats més profunds de la seua comunitat, la història, la consciència, la manera de ser, i cap a les càbales que el futur suscita”. Sorgeix així una literatura que té “el país com a tema”. En aquest corrent intervenen no sols literats sinó també historiadors, filòsofs, etc.

Podem distribuir aquest autors en tres grups. Els uns com Carles Cardó, Gaziel, Josep Trueta, assajaren una valoració històrica sota la influència de la commoció produïda per la guerra. Uns altres com Ferrater Mora o J. Vicens Vives reflexionaren sobre l’ésser de Catalunya amb una intencionalitat que oscil·la entre la meditació idealista i la interpretació històrica. Per últim, Josep Pla o Maurici Serrahima conflueixen en una mateixa intenció genèrica: donar testimoni d’un temps i d’un món perdut, recuperar-lo de l’oblit i fer-lo conèixer a les generacions posteriors.

A mesura que el sistema de mitjans de comunicació en català es normalitza i apareixen revistes i diaris, es consolida un altre espai per a la producció de l’assaig, els articles d’opinió, un àmbit en el qual han destacat autors com Joan Fuster, Montserrat Roig, Quim Monzó o Joan Francesc Mira, entre altres. En els darrers anys, els blogs i les xarxes socials han estimulat formes d’escriptura que s’assemblen molt als dietaris i als aforismes, respectivament.

L’obra assagística de Joan Fuster.

Joan Fuster i Ortells (Sueca, 1922-1992). Estudià Dret i exercí durant un temps com a advocat. El 1944 publicà el seu primer article i pràcticament fins a la seua mort no va parar d’escriure, de col·laborar a la premsa i de publicar.

Encara que els seus primers llibres foren de poesia, la seua obra s’ha centrat sobretot en el terreny de l’assaig. La seua producció en aquest camp s’insereix en la línia del pensament humanista. Per això, les reflexions fusterianes se centren en l’home, “mesura de totes les coses”, i en la seua activitat creadora, i abracen tota classe de temes: ideològics, morals, polítics, culturals, de la vida quotidiana. L’humanisme és, en paraules seues, “mera crítica: de textos, d’idees, de costums, i sempre amb un propòsit d’examen”. D’ací que Fuster també es dedique a “l’anàlisi sistemàtica de les formes de pensament”. En aquests escrits utilitza pràcticament totes les formes assagístiques: el diccionari filosòfic, l’assaig llarg, l’article de diari, l’aforisme i el dietari íntim. Fuster és, en definitiva, un moralista preocupat per l’home i la crisi que aquest pateix en un món en constant transformació. El seu mètode és l’escepticisme: “Els escèptics són sempre persones raonables ... es posen cautelosament al costat de la raó, i per això solen tenir raó. O dit d’una altra manera: dubten, i encerten”. L’actitud escèptica l’ha portat a mantenir una independència intel·lectual que fa impossible de catalogar-lo en política, literatura o crítica literària.

Fuster fa servir una forma expressiva de gran efectivitat. Creu Fuster que “la primera obligació que té l’escriptor és de fer-se llegir”. Aquesta voluntat de comunicació es concreta en un estil on predominen la claredat i la precisió. La desimboltura i el to “parlat” van de costat amb el joc de paraules, les metàfores, les expressions populars, les exageracions i la ironia.

Els seus primers estudis són d’història literària catalana, tant dels clàssics com d’autors contemporanis. A poc a poc, dins un medi hostil, Fuster s’anà endinsant en el coneixement i militància de la literatura i la cultura catalanes. Una bona colla d’obres fusterianes estan dedicades a temes relacionats amb el País Valencià. Pretenen fer prendre consciència col·lectiva als valencians dels seus problemes i de la seua identitat i, alhora, de formular unes conclusions vàlides per a tots els territoris de parla catalana.

El seu pensament ha depassat l’àmbit estrictament literari i s’ha projectat sobre l’àmbit cultural i social. Així la publicació de Nosaltres, el valencians (1962) va encetar, al País valencià, una important revolució intel·lectual i ideològica. Principalment perquè va descobrir a un munt de gent, què i qui són els valencians. Aquesta obra va revolucionar conceptes i posicionaments, si més no dins de l’àmbit nacionalista, rescatant el concepte de “nació” dels esquifits contorns regionalistes en uns temps de silenci i de forçat oblit. Amb Nosaltres, els valencians, Fuster va impactar de forma molt incisiva en molta gent àvida d’identificació nacional. Tot plegat, un trasbals que començava a sacsejar la “plàcida” ignorància dels valencians.

En bona part l’obra de Fuster va provocar la formació de partits polítics i, si més no, es va fer sentir en l’estratègia d’altres ja establerts. Tant intel·lectuals com polítics, que conformaven el teixit antifranquista al País Valencià, se sentien necessitats de les opinions de Fuster. Amb el temps va instaurar-se una mena de peregrinació a Sueca per sentir i contrastar postures amb Fuster. Entre polítics, lletraferits, professors i joves ansiosos d’aprendre,  la seua casa va transformar-se en un cenacle de cita gairebé diària.

De les dimensions de la seua tasca cívicocultural ens donen idea els atacs que va rebre, dels quals són una mostra les dues bombes que esclataren al seu domicili.

OBRA:

·           Estudis d’història cultural i literària: Antologia de la poesia valenciana (1956), Poetes, moriscos i capellans (1962), Literatura catalana contemporània (1972) ...

·           De caràcter cívic i social: Nosaltres, els valencians (1962), Combustible per a falles (1967), Un país sense política (1976) ...

·           De caràcter humanístic: Diccionari per a ociosos (1964), L’home mesura de totes les coses (1967), Consells, proverbis i insolències (1968), entre d’altres.

Joan FUSTER, Diccionari per a ociosos. (1964)

ORIENTACIONS PER A LA LECTURA:

Representa la millor part de l’obra de Fuster, on el seu pensament s’articula amb més llibertat, sense urgència.

Les qüestions es basen en universals que no passaran de moda.

Cal llegir el pròleg autorial en què breument explica el sentit del llibre, el justifica i en fa una proposta de lectura.

-          Títol irònic, ho explicita al pròleg. Quan es llig, sinó en un temps lliure, d’oci?

-          La pretensió no és fer un diccionari, sinó encabir-ho dins l’assaig, gènere elàstic.

-          “Captatio benevolentiae”: es mostra modest, falsa modèstia. Són assaigs, poca cosa; tracten problemes de cada dia, que poden pensar o fer reflexionar l’alumnat.

-          A més, justifica la tria del format diccionari, també títol temàtic, síntesi del tema ja que les entrades estan disposades segons la gradació alfabètica.

-          El precedent: Voltaire, Diccionari filosòfic, 1764  (Fuster, 1964). ^* Que sàpien qui eren els il·lustrats, que amb la raó pretenien un món millor i més lliure.

-          Incita a la lectura i al diàleg. Està concebut per a ser un debat intel·lectual.

-          Eixes entrades poden arribar a provocar goig intel·lectual.

-          MONTAIGNE (s. XVI): inventor de l’assaig i qui li posa nom (Essais); referent per a Fuster. Existeixen molts precedents, sobretot grecollatins, però el seu esperit i estil és propi de l’humanisme.  En el pròleg a Causar-se d’esperar, Fuster l’anomena patró i mestre del gènere. Josep Iborra considera que Fuster és un assagista “clàssic” a la manera de Montaigne.

L’assaig-> SOLIPSISME: idea (fet terrible) que el món només existeix amb els nostres ulls (idea molt adolescent). Ens fa estrangers a nosaltres mateixos.

Segons López Pampló, l’assaig té una funció social. Reflexiona per a situar-nos en la societat com a individus (contingents). Cada individu és passatger, la societat, no. Així que l’assaig ajuda l’home a situar-se en el seu temps.

A les vuit entrades trobem l’estructura típica: Introducció- Exposició- Conclusió.

                * Llegir article d’IBORRA- Un assaig- examen de consciència subjectiu.

  

                             

DEFINICIÓ D’ASSAIG:

-          És un dels quatre grans gèneres.

-          S’escriu amb prosa.

-          S’enuncia en 1a persona. La veu de l’assagista és interpretada convencionalment com la de l’autor real, ací, Joan Fuster. És com un pacte autobiogràfic.

-          Exerceix una funció social perquè parla en nom propi.

-          L’assaig exclou la ficció, no pot fer fabulacions ni dir mentides històriques.

-          Hi predomina l’argumentació per a fomentar el debat intel·lectual des de 2 punts de vista:

               - Com a macroestructura o funció rectora que pretén persuadir al lector.

               - Com a superestructura o tipologia textual més freqüent.

               

CLASSES D’ASSAIG:

Hi ha dos classes:

-          DIVULGATIU: Cap a fora, cap a l’objecte. Parla d’un tema de fora de l’autor des de la perspectiva individual.

-          DELIBERATIU: Cap a dins del subjecte.

BLOCS EN L’OBRA DE FUSTER:

- Assaig deliberatiu: Diccionari per a ociosos.

- Assaig divulgatiu: Nosaltres, els valencians.

ESTIL FUSTERIÀ:

1-      Enunciació subjectiva i sovint irònica.

2-      Modalització intensa: dixi, verbs performatius que expressen opinió (creure...)

3-      Registre estàndard-literari amb pinzellades d’oralitat.

4-      Diàleg amb el lector (amb preguntes retòriques, finals oberts...)

5-      Preguntes retòriques.

6-      Ús d’incisos (per a matisar, ampliar, ironitzar), cometes i cursives que criden l’atenció. Així modula el discurs perquè introdueix matisos que desperten el lector.

7-      Hipertextualitat.

IDEES CLAU DE LES ENTRADES: El tema és el nom.

- CADIRA: Vida lliure de patiment, la tecnologia que ara ens facilita la vida.

- COVARDIA: La por com a tret compartit per a totes les persones.

- ESCEPTICISME: Reivindicació del dubte metòdic.

- GENT: Jo sóc l’altre per als altres.

- LECTURA: Llegir és seguir vivint.

- RELLOTGE: La tecnologia varia la percepció del temps.

- SER (únic aforisme): Ens imaginem distints de com som per a sobreviure.

- XENOFÒBIA: La identitat de grup es construeix contra un altre grup.

RELACIÓ DE L’OBRA AMB ALTRES TEXTOS:

En la selecció triada no n’hi ha quasi.

LECTURA ( El vici impune de Larbaud, vici que no te càstig). * Larbaud fou un escriptor i assagista francés (ss. XIX-XX).

SELECCIÓ D’ENTRADES:

GENT:   -Identifica idees

-          Idea de l’ALTRE; per definició, els que no són jo. Altres termes ens inclouen, ens hi adherim.

-          Pensar en l’alteritat és el primer pas a una societat més lliure.

XENOFÒBIA:

-          Text potent, és la contrapartida de “Gent”. Quan es diu “pàtria”, un se separa de les altres comunitats.

-          Parts:  Int- (L’odi)- Des-                   Conc.

ETAPES HISTÒRIQUES (Per al context literari):

Els principals assagistes contemporanis de Fuster van ser  Eugeni d’Ors (preguerra) i Josep Pla (preguerra i postguerra). Fuster correspondria a la postguerra i la democràcia.

L’assaig fou un dels gèneres més perjudicats per la repressió franquista. Va ser interromput significativament des de 1939 fins al 1950. Caldrà esperar als anys 60 i l’obertura a occident. És ací quan Fuster irromprà amb la seua obra.

Anys 60- (1962- 1970): Darreries del franquisme. Inici del circuit literari modern. Maig del 68.

EL PAÍS COM A TEMA: un tema cabdal dels assajos seran les reflexions sobre el país i el tema nacional.

-          Mª Aurèlia Capmany, Pedra de toc (1970)(assaig)

-          Joan Fuster, Nosaltres, els valencians (1962) Obra que va suposar la glòria i condemna de Fuster.

 Aleshores l’assagista és una figura important, que , a poc a poc va perdent influència, perd vigència com a intel·lectual.

Al Diccionari per a ociosos una de les entrades és

INTEL·LECTUAL:

-          Una de les entrades fonamentals. És qui té llibertat de consciència i per a poder parlar.

Anys 70-2000: EL MOMENT DELS DIETARIS

-          Pervivència de l’assaig divulgatiu sobre temes polítics: Joan Francesc Mira, Crítica de la nació pura, (1984);   Sobre la nació dels valencians, (1997).

-          Ampliació del camp periodístic (importància dels articles d’opinió):Montserrat Roig, Un pensament de sal, un pessic de pebre (1993); Mª Aurèlia Capmany, Dietari de prudències (1982).

-          Boom de l’assaig deliberatiu (dietaris i memòries)

Període 2001- actualitat: LA PÈRDUA DEL PES ESPECÍFIC DE L’ASSAIG

-          Internet: - crisi del circuit literari i pèrdua d’influència dels intel·lectuals en benefici de creadors d’opinió (tertulians, influencers...)

- Apareixen noves textualitats (blogs, twitter...)

- Desenvolupament de la no-ficció infantil- juvenil (C. Miquel)

LA FUNCIÓ SOCIAL DE L’ASSAIG

Convencionalment, l’assaig s’interpreta com un gènere literari que contribueix a orientar els lectors en qüestions socials, polítiques i culturals, sense filtres ficcionals ni formats excessivament definits.

INTEL·LECTUAL (Diccionari per a ociosos)

“L’home de lletres actual no és, ni se sent ni es vol estrany a les qüestions vitals del seu món: sobre elles té la seva visió, en elles participa i influeix sobre elles en la mesura que li és permès. [...] Literatura i [...] opinió són una sola i indiscutible unitat, en els seus càlculs. La llibertat [...] li és radicalment necessària.

Tema 3. La poesia des de 1939 fins a l’actualitat.

Durant els anys immediatament posteriors a la guerra civil, els poetes s’agrupen en dues tendències. D’una banda, autors com Carles Riba, Josep Vicenç Foix, Joan Vinyoli o Xavier Casp conreen una poesia hermètica que explora els límits del llenguatge i la paraula i que es pot classificar dins el corrent simbolista. De l’altra, hi ha autors com Salvador Espriu, Miquel Martí i Pol o Vicent Andrés Estellés que, a partir de la dècada dels 50, escriuen un tipus de poesia compromesa amb la realitat que viuen, l’anomenat realime històric.

En iniciar-se la dècada dels 70, però, es va produir en el nostre món literari un seguit de fets que van marcar un tomb en la poesia. D’una banda, es van començar a publicar les obres completes de Joan Brossa, que va sortir així de la seua situació marginal, i es va redescobrir la poesia de J. V. Foix. Aquests dos autors es van convertir ben aviat en els mestres reconeguts de les promocions més joves. Aquesta generació compartia la voluntat de practicar la poesia com una activitat autònoma, sense una altra finalitat que la de fer literatura, i reivindicava unes opcions poètiques que portaven a explorar i explotar les possibilitats del llenguatge.

Al País Valencià l’anunci del canvi va ser marcat en 1974 per una antologia que Amadeu Fabregat publicà amb el títol de Carn fresca. La tria presentava un mostrari de poetes que, per a Fabregat significaven la presència d’una nova poesia al País Valencià. L’obra dels poetes seleccionats responia a orientacions diverses. Compartien, únicament, el trencament amb la tradició anterior del realisme històric i la voluntat de practicar la poesia com una activitat autònoma, és a dir sense altra finalitat que la de fer “ literatura”.

Alguns dels poetes seleccionats per Fabregat són Joan Navarro, que va guanyar la primera edició del premi de poesia Vicent Andrés Estellés, amb Grills esmolen ganivets a trenc de por.  Salvador Jàfer  que hi va quedar finalista amb L’esmorteïda estela de la platja. Josep Iborra ha remarcat que el món d’aquests dos poetes comparteix algunes  característiques comunes, com la creació d’una realitat angoixosa, llunàtica, gòtica, il·lustrada amb motius o emblemes idèntics ( bruixes, ganivets, espases, escorpins, escurçons, herois i vaixells) i es troben obsessionats per un altre cel i una altra terra, en una tensa i violenta situació d’exili, d’infern. Tots dos tracten de transformar la realitat operant sobre el llenguatge.

Altres poetes que van aparéixer en les mateixes dates són Jaume Pérez Montaner, Josep Piera i Marc Granell. La poesia de Pérez Montaner, encara que comparteix alguns dels procediments de la de Navarro i Jàfer, no perd mai de vista, com a referent, el món real, i es val de recursos expressius més directes. L’obra poètica de Piera i Granell  s'esforça per esquivar la realitat, transfigurant-la en la substància verbal del poema.

Salvador Espriu. (1913-1985)

Espriu és un escriptor cultista i mitificant. La seua obra incorpora un conjunt extraordinari de referències culturals, en gran part procedents de les cultures clàssiques, la grega, la judaica, l’egípcia, de les quals extrau elements literaris, filosòfics, mítics que, tractats amb un rigor lingüístic excepcional, d’una desusada perfecció, determinen la complicació laberíntica de la seua poètica. Els seus mites sintetitzen simbòlicament les seues obsessions i preocupacions. Així a vegades detalls de l’entorn familiar o pròxim al poeta adquireixen, pel tractament, categoria de mite, com ara Sinera (Arenys, invertit), simbolitza tant la Catalunya ideal com el món perdut de la seua infantesa i adolescència, i el tràgic destí de l’home i de la seua circumstància; Lavínia és, en clau, Barcelona; Sepharad, la terra peninsular dialogant, Espanya.

L’univers poètic de Salvador Espriu

·      La poesia satírica. Des de la sàtira, Espriu analitza el món amb un resultat grotesc: davant la mort les persones són ninots i titelles patètics. Llibres com Primera història d’Esther o Les cançons d’Ariadna.

·      La lírica elegíaca. La guerra civil suposà un canvi radical en l’obra d’Espriu, que passà a conrear la lírica i l’elegia en vers. Al cicle format pel Cementiri de Sinera, Les hores, Mrs Death i El caminant i el mur, el jo poètic personalitza consecutivament la desolació davant la mort, la fugacitat del temps i la vacuïtat de gènere humà

·      La poesia ètica i cívica. L’actitud inicial d’Espriu era d’evasió i de pessimisme, però posteriorment la meditació el portà al compromís social amb el seu país. Aquesta forma de llibertat i de justícia col·lectiva són especialment visibles a obres com La pell de brau, Llibre de Sinera. En La pell de brau, Espriu volgué superar l’individualisme i donà un missatge de reconciliació i tolerància.

Llengua i estil

Espriu ha concebut la seua obra com un tot. La llengua hi és tractada amb minuciositat i pulcritud, i mostra una gran riquesa lèxica i de registres. La varietat de recursos fònics, semàntics i retòrics doten la seua obra d’una gran complexitat formal.

Les característiques de la poesia actual.

La poesia catalana de la dècada dels vuitanta va venir marcada per la progressiva pèrdua dels grans mestres de la postguerra, com Espriu, Foix, Pere Quart o Vinyoli. Ha continuat cultivant-se una poesia de caràcter experimental, relacionada amb les avantguardes històriques, amb referents com Palau i Fabre, Foix i, sobretot, l’obra de Joan Brossa, que a partir de l’edició de Poesia rasa, el 1970, ocupa un lloc central en la poesia catalana contemporània.

Però segurament la línia estètica predominant en la poesia catalana de les dues últimes dècades del segle xx és el realisme líric, que desenvolupa diverses possibilitats de la poesia postsimbolista. La influència de la poesia de Joan Vinyoli ha estat decisiva en la constitució d’aquest corrent estètic.

Al llarg de la dècada dels vuitanta han aconseguit la maduresa artística poetes com Feliu Formosa, Joan Margarit, Narcís Comadira, Francesc Parcerisas i Pere Gimferrer. Pere Gimferrer ha publicat llibres de gran valor com El vendaval (1989) i La llum (1991).

Per últim, pel que fa a la poesia més recent, hi ha una nova promoció de poetes que no es posicionen com a reacció a la poesia anterior, que provenen de la transició i que han sorgit en una normalitat democràtica, que han aprés català en l’escola i que han pogut accedir a infraestructures en català. A més han heretat la pèrdua de paper hegemònic de la poesia com a gènere literari, reduïda a l’àmbit minoritari i especialitzat. El gènere ha perdut el paper d’agitador social i ha esdevingut un conjunt de propostes personals i individuals, que se centra en ella mateixa, amb un llenguatge que explora la llengua col·loquial, la claredat expressiva i la valoració de l’espai quotidià, normalment urbà.

Miquel Martí i Pol (Miquel Martí i Pol, Roda de Ter, 1929 - Vic, 2003)

Va ser un poeta molt pròxim a les vivències de la gent. En aquest sentit, com els va passar a tantes altres persones del seu temps, la crisi dels valors religiosos del catolicisme intransigent amb què va se educat de jove i la malaltia que va patir el dugueren a replantejar-se la vida i a obrir-se a la realitat social del seu entorn. Això es reflecteix molt bé en els poemes de La fàbrica, poemes que tradueixen el món immediat que l’envolta i que ell coneix tant bé (els treballadors de la fàbrica, les dones que fan la feina de casa, els jubilats...).

A partir del 1970 l'esclerosi múltiple que patirà tota la vida comença a fer-se evident. Aleshores, l'objecte de la seua poesia s'interioritza i això fa que transcendisca la realitat de l'àmbit de la pròpia malaltia. Martí i Pol construeix un món poètic original com a expressió de les sensacions més humanes: l'amor, el desig i la mort. I tot expressat amb un llenguatge senzill i directe perquè vol que l'entenga quanta més gent millor. El valor poètic dels seus versos s’aconsegueix amb una tria del lèxic i la recurrència de figures retòriques evocadores de sensacions i d’estats d’ànim que fan que el lector visca la vivència dels homes i dones que es mouen pels poemes. 

L’obra poètica  Vicent Andrés Estellés.

(Burjassot 1924- València 1993)

Estellés és el màxim exponent de la poesia contemporània al País Valencià i un autor, pels seus temes, absolutament representatiu de la postguerra.

Els eixos temàtics sobre els quals gira la seua poesia són:

-La quotidianitat. Es tracta d’un poeta de realitats pròpies i col·lectives, de les quals ell en fa l’inventari: la gent, els llocs, les coses senzilles de la vida, les situacions històriques, o del dia a dia.

-La mort. El fet que la seua vida estiguera marcada de manera directa per la mort (la Guera Civil espanyola, la postguerra i la mort de la seua filla menuda) va fer que aquest tema esdevinguera permanent.

-L’amor. Es traca d’un amor personal, eròtic, quotidià i explícit; no tracta l’amor d’una manera retòrica, sinó aplicat a la seua pròpia experiència personal i amatòria com en Els amants. Aquest tractament de l’amor enllaça d’una manera molt directa amb a literatura medieval del segle XV.

-Poesia de caire patriòtic. L’amor a la terra, a la llengua, a la història; la voluntat de voler catalogar de manera detallada el que som com a poble, fa que aquest tema també tinga un tractament important, destaquem Llibre de meravelles.

La llengua poètica d’Estellés es construeix a partir de tres bases: La llengua dels nostres clàssics, especialment, d’Ausiàs March; la literatura catalana del segle XX i la llengua del carrer.

Les característiques i les aportacions més destacables del seu llenguatge poètic són:

1.-Ús d’un llenguatge acostat a la parla quotidiana. Aquest apropament és motivat per dues raons: facilitar l’acostament als lectors i ser fidel a les pròpies arrels. Ha sigut capaç de construir un llenguatge poètic elaborat i vàlid artísticament, però alhora arrelat en el parlar quotidià del poble. Cal destacar l’ús d’un registre col·loquial i, fins i tot, vulgar. També hi abunden les expressions i frases fetes: “ agafà una bufa” “ a pastar fang”…Aquesta fraseologia pot carregar-se d’un sentit nou plenament poètic quan s’empra fora de context o modificada.

2.-Ús de comparacions d’influència ausiasmarquiana. Sovint relacionen una idea abstracta amb un objecte absolutament quotidià i banal: ”tinc l’ànima coenta com la planta d’un peu”.

3.-Ús d’una adjectivació característica: La utilització de la qualificació doble, anteposada i posposada al substantiu (llarg clamor unànime), que provoca un ritme lent.

4.-Repetició de mots i sintagmes. Ús del polisíndeton o repetició exagerada de conjuncions de coordinació.

5.- Les composicions mètriques són variades. Llargues èglogues i poemes brevíssims, versos llargs i versos bisíl·labs, sonets clàssics i versificació lliure, estructures versiculars i repetició de versos sencers que emmarquen el poema.

6.- Poema confessió. Empra sovint la 1a persona. Des d’aquest jo concret assumeix la veu del seu poble. Els seus poemes són vistos com una mena de confessió íntima, però de caràcter universal.

7.-El poema diàleg. El jo es desdobla en un jo i en un tu, un tu que és el desdoblament del poeta, però en el qual es pot també projectar el lector que vol fer seua l’experiència pròpia del poeta. De vegades, però, el tu no és assumible pel lector, sinó que és un tu concret: l’amic, l’amant, la mort.

Sovint se sol encasellar l’obra d’Estellés dins del corrent poètic realista, però més que realista és un “poeta de realitats”, com va dir Joan Fuster.

PERÍODES EN L’OBRA DE VICENT ANDRÉS ESTELLÉS.

1-      1r Període: 1939- 1970. Poeta de la postguerra valenciana.

                

Inclou els anys 40 (escriptura en castellà), els anys 50 (de les Homilies a les Tenebres i de les Tenebres a les Meravelles) i els anys 60 (obertura i ampliació).

1.1-  Anys 40:

Escriu en castellà. Segueix l’estela del garcilacisme, una poesia anímica i espiritual, que evoluciona cap a una poesia postsimbolista i existencial.

1.2-  Anys 50:

 Passa al català: Ciutat a cau d’orella, Donzell amarg, La nit. (L Meravelles)

Comença a participar en el grup Torre i amb el nucli de poetes valencians.

-          1956: Publica La nit, obté un premi i també és l’any en què mor la seua filla i es refugia en l’escriptura.

-          1958: Escriu gran part de Llibre de Meravelles. Reorienta la visió del món de la tenebra al de meravella.

Etapa de realisme compromés, més en la línia del neorealisme (solidari des del punt de vista humanitari, no bel·ligerant). Ell és periodista, coneixedor de la realitat quotidiana i també fa crítica de cine.

Escriu molts alexandrins.

Incorpora el registre col·loquial a la llengua poètica.

Llig i l’influencien els clàssics.  Intertextualitat.

Relació amb Carles Riba.

Coneix Salvador Espriu.

1.3-  Anys 60: Obertura i ampliació.

Únicament publica: L’amant de tota la vida.

Acaba Llibre de meravelles (1968-69). Aquest llibre l’havia aparcat i a mitjans del 60 el continua.

Relació amb Pere Quart, Gabriel Ferrater i Salvador Espriu.

V A Estellés influeix en Carmelina Sánchez Cutillas.

Llig poetes castellans com León Felipe.

2-      2n Període: 1970-1993. Poeta nacional dels valencians.

2.1- Anys 70:

- 1971: Esclat d’edicions i reconeixements.

- 1972: Comença la publicació de Obra Completa.

- Horacianes, Mural del País Valencià.

- Relació amb Martí i Pol i amb Joan Brossa.

2.2- Anys 80:

Perviu la influència de poetes llatins més Baudelaire.

2.3- Una escriptura singular.

 Tres grans temes: poesia quotidiana, amorosa i compromesa/nacional.

Vicent Andrés Estellés Llibre de meravelles Ed. tres i quatre

L’any 1971 es va publicar la primera edició del Llibre de meravelles (Encara que els poeme es van escriure entre 1958 i 1969) que portava el subtítol de “poemes”, per no confondre’l amb l’obra de Ramon Llull, i pròleg de Sanchis Guarner. Des d’aleshores se n’han publicat vint-i-vuit.

El punt de partida de l’escriptura d’aquest poemari s’esdevé el 1956 quan, amb la mort de la filla, Estellés entra en una tenebra personal que confluirà amb la tenebra de la guerra i la postguerra. I és des d’eixe món de tenebres que va descobrint petites “meravelles”.

La poesia del Llibre de meravelles és realista i compromesa. És el testimoni i la crònica d’un temps on es retrata la quotidianitat. És per això que necessita primer el vers alexandrí, per relatar la quotidianitat de la guerra i de la postguerra, i segon fer-ho amb el registre col·loquial.

Estructura

Estellés enceta el seu llibre amb 5 citacions, una de Miquel Batllori (gran estudiós de la literatura catalana) sobre Llull; tres sobre Ausiàs March, (referides a l’enyorança del passat, que no es pot repetir; al present, amb les seues misèries, i al futur, on es comprovarà qui haurà persistit als temps anteriors) i finalment una de Teodor Llorente (s. XIX), en la qual apareixen els grans temes del poemari, l’amor, el record, la guerra i la literatura.

El llibre es divideix en tres parts. És com un tríptic amb un cos central i dos costats molt prims.

PRIMERA PART: TEORIA I PRÀCTICA DE LA FLOR NATURAL:

Espècie de pròleg que conté 10 poemes de diverses formes mètriques ( versos de 8, 10 14...) i el narrador és el JO poètic, que se sent un entre tants i que pren consciència del present. Els poemes no tenen títol i ni cita inicial.

• UN ENTRE TANTS: El tema del poema és l’atribució al poeta del paper de portaveu cultural del seu poble i encarregat de recuperar la dignitat col·lectiva de valencians i valencianes. Amb el desdoblament del JO poètic, aquest s’adreça a un TU que protagonitza tot el poema (assumiràs, tu seràs, patiràs, et seguirà, diràs) i que s’identifica amb l’autor

SEGONA PART:  

És el cos central de l’obra. Predominen els versos alexandrins  ( d’art major, de 12 síl·labes amb cesura a la 6ª) i blancs, és a dir no rimen entre ells, però sí que segueixen pauses sil·làbiques repetides. L’alexandrí és un vers que té origen en la literatura culta. Aquesta part, que naix dels records, consta de 47 poemes distribuïts en 7 seccions.

És una retrospecció pels indrets i per les vivències del poeta a València. No és enyoradís, sinó real. Tots aquests poemes tenen títol i cites d’autors de la Literatura Catalana Antiga, és com si el poeta volgués arreplegar tota la tradició cultural ( Arnau de Vilanova, Ausiàs March, Anselm Turmeda o Roís de Corella). La realitat quotidiana que manifesta aquests poemari es resumeix en:

- La mort, íntima i coneguda (és el tema permanent)

- L’amor, desesperat i apassionat

- Patriotisme i civisme.

• NO ESCRIC ÈGLOGUES: El tema és el record de la sensualitat d’una jove i del desig que li provoca.
• DEMÀ SERÀ UNA CANÇÓ: El tema de poema és el record de l’amor, un amor carnal, sexual, que apareix explícitament
• ELS AMANTS: ens presenta el tema de l’amor apassionat i salvatge que perviu en el temps. El missatge del poeta és directe i vitalista.
• L'ESTAMPETA: El tema del poema és la duresa de la vida de postguerra, especialment per als vençuts i per als més vulnerables.
• CANT DE VICENT: El tema és el contrast entre l’existència anterior a la guerra i la posterior. Una guitarra amarga i profunda servirà a l’autor com a eix conductor i vertebrador de tot el poema.
• TEMPS : El tema és el contrast entre l’existència anterior a la guerra i la posterior. Una guitarra amarga i profunda servirà a l’autor com a eix conductor i vertebrador de tot el poema.
• ACI: El tema és l’evocació d’Ausiàs March, un dels grans referents de la nostra cultura, a partir d’un passeig amb la seua parella, per València
• PER EXEMPLE: El tema del poema és la caracterització dels anys de postguerra. En aquest context amarg, sord i feroç, de cauteles i fam, sols l’amor apareix com a element transgressor (“Eren temps de postguerra. S’imposava l’amor”), que ajudava a superar la repressió que s’hi vivia.

TERCERA PART: PROPIETATS DE LA PENA:

És un epíleg format per 5 poemes, on només apareixen octosíl·labs que parlen de l’esperança pel futur. Ací el JO poètic és un JO col·lectiu que reclama per la pàtria. Hi ha una desfeta personal i humiliació col·lectiva. És un al·legat marcat per l’esperança, que encoratja els valencians i valencianes perquè recuperen i mantinguen el sentiment de pàtria. Aquestes composicions no duen títol ni paratext inicial.

• ASSUMIRÀS la veu d’un poble: El tema del poema és l’atribució al poeta del paper de portaveu cultural del seu poble i encarregat de recuperar la dignitat col·lectiva de valencians i valencianes. Amb el desdoblament del JO poètic, aquest s’adreça a un TU que protagonitza tot el poema (assumiràs, tu seràs, patiràs, et seguirà, diràs) i que s’identifica amb l’autor

Tema 4. El teatre des de 1939 fins a l’actualitat.

Al llarg del primer terç del segle XX apareixen nous noms i tendències, com ara Josep Mª de Sagarra, amb un teatre líric en vers de gran qualitat. Però la guerra civil i la postguerra signifiquen un colp molt dur per al nostre teatre. La poesia pot sobreviure d’una manera clandestina, però el teatre necessita el suport del públic i unes inversions econòmiques impossibles en aquella conjuntura.

La represa és molt lenta: només a partir del 1946 s’autoritzen les obres de Sagarra, i durant els 50 i els 60 naixen l’Agrupació d’Art Dramàtic de Barcelona i L’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual, que posen en escena obres d’autors coetanis. Un d’aquest és Salvador Espriu, amb obres com Antígona (1939), en què versiona el clàssic grec per reflexionar sobre la immoralitat de les guerres.

Els primer anys del segle XX al País Valencià el sainet continua sent l’únic teatre en valencià que arriba a les sales. Alguns articles en què es demana la reforma escènica des de la revista Taula de Lletres Valencianes (1927-1930) no tenen gens de ressò, o més aviat reben la crítica dels sainetistes. És tan innocu i inofensiu aquell teatre que, fins i tot es tolera en la postguerra immediata. Al remat, però desapareix quan les sales es transformen en cines de barri. Uns pocs escriptors intenten una tímida dignificació teatral –per exemple, Martí Domínguez amb No n’eren deu?- 1960-, però els esforços renovadors d’aquells pocs autors cauen en el buit.

Entre els anys 60 i 70 apareix una nova generació de dramaturgs que intenta acostar-se a les innovacions escèniques europees. D‘aquesta manera naix el teatre independent format per grups apartats dels circuits comercials en castellà. Són els Joglars, La Cassola, Comediants, Pluja Teatre, Grup 49, El Rogle o Dagoll-Dagom. Tos aquests adopten propostes escèniques ben agosarades i fan crítica social i política. A més, el teatre independent busca un públic amb un cert nivell cultural, capaç de seguir obres de comprensió difícil.

Un dels model més assajats serà el teatre èpic de Bertolt Brecht, un autor molt significatiu pel seu compromís social i per la denúncia de la injustícia. La tècnica que proposa el dramaturg alemany és la del distanciament: no cal emocionar el públic del teatre, sinó mostrar-li la ficció teatral com un ensenyament lúdic. Els actors, per tant, no han de transmetre emocions i el públic no s’ha d’identificar amb els personatges. Alguns efectes que ajuden a donar aquesta sensació d’estar veient una cosa des de fora són la introducció del narrador en escena, els canvis visibles al públic (escenogràfics i d’entrada i d’eixida dels actors), les cançons que trenquen o expliquen l’acció, la sàtira (normalment política) o l’ús de la ironia.

Una de les obres més aconseguides d’aquest model, molt de temps aplaudida i en cartell, és El retaule del flautista  (1968) de Jordi Teixidor.

L’escriptura teatral actual.

Com passa amb la narrativa, la situació del teatre va millorar a finals dels anys cinquanta i a principis dels seixanta respecte a l’època de postguerra. A l’inici dels seixanta en alguns cercles universitaris començaren a aparéixer grups de teatre independent i col·lectius que incorporaren els corrents teatrals europeus i realitzaren una gran tasca pedagògica.

A partir del 1975 i durant ben bé deu anys la feina i la funció de l’autor teatral es van diluir en la construcció espectacular col·lectiva. El teatre es desentenia de la paraula dramàtica, de tot allò que “fera pudor a literatura”. Els protagonistes eren ara els directors, l’expressió corporal i la imatge, i les tècniques de treball col·lectiu. En aquest context, grups com Els Joglars, que havien iniciat la seua llarga trajectòria el 1962, es consolidaven com a companyia històrica i, alhora, altres agrupacions es van organitzar precisament en aquesta etapa. Entre d’altres, Els Comediants, que va nàixer l’any 1972 i Dagoll-Dagom, l’any 1974. Una mica més tard es van fundar altres companyies com La Cubana i La Fura dels Baus. La part més innovadora del teatre de grup ha estat protagonitzada per aquesta última. També en terres valencianes s’esdevingué el mateix que a Catalunya en aquella època: Carnestoltes, El Rogle, Teatre 49, Pluja, La Cassola... Però, per desgràcia, alguns d’aquests grups valencians ja han desaparegut.

Cap a finals dels vuitanta aquest estat de coses va començar a canviar. El Lliure* va estrenar textos de Benet i Jornet i altres autors. El Centre Dramàtic, de Rodolf Sirera o Josep M. Muñoz Pujol. I van començar a aparéixer tot un seguit de dramaturgs nous: Sergi Belbel, Jordi Galceran, Lluïsa Cunillé, Josep Pere Peyró o Lluís-Anton Baulenas. El fenomen de “recuperació del text” té una correspondència clara en l’àmbit europeu. La paraula es revaloritza com un element clau de la representació teatral, per la seua capacitat d’abstracció, d’organització d’imatges i, sobretot, d’acció. Ara bé, la producció d’aquests nous autors ja no tindrà res a veure amb la producció dels anys anteriors, ni amb la pròpia tradició dramàtica. S’imposen nous models, molt diversificats, com Samuel Beckett o Harold Pinter. En l’escena catalana aquesta renovació del teatre de text ha estat protagonitzada en bona part per l'evolució de Benet i Jornet. La seua obra té el mèrit d’haver sabut connectar amb les noves formes d’escriptura, i això fins al punt d’esdevenir pràcticament l’únic punt de referència autòcton per als nous dramaturgs més joves. S’ha d’esmentar també el fenomen de les sales alternatives que han aconseguit d’educar i projectar els nous dramaturgs autòctons.

Aquesta recuperació del dramaturg està marcada per l'emergència d'un nou tipus d'autor teatral. Es tracta d’un autor que s'implica plenament en el procés creatiu de l'espectacle: escriu, interpreta, dirigeix; en són exemples Sergi Belbel, Lluís-Anton Baulenas, el mallorquí Josep Pere Peyró o el valencià Carles Alberola. Aquest últim, juntament amb Toni Benavent va fundar el 1994 la companyia Albena Produccions, amb la qual ha muntat les seues pròpies obres. D’entre la seua producció, fonamentalment de caràcter humorístic, destaquen Besos (1999), Mandíbula afilada (2001) i, en co·laboració amb R. García,  Spot (2003). I cal recordar també la seua incursió televisiva amb programes com Autoindefinits i Socarrats.

Un dels fenòmens que més ha contribuït a la difusió del teatre català ha estat la capacitat d'adaptació a espectacles diversos, pròpia de la cultura d'una societat postindustrial. Autors com Belbel, Benet i Jornet o el valencià Rodolf Sirera han escrit també musicals, guions per a les sèries de televisió (Herència de sang –Sirera-, Nissaga de poder –Sirera/Benet i Jornet-,  Amar en tiempos revueltos -Benet i Jornet/Sirera-) o comèdies, un gènere que, per la seua capacitat de barrejar registres i estils, s'ha revelat cada vegada més apte per a transmetre els plantejaments i els dubtes de la nostra època.

Rodolf Sirera

Nascut a València l’any 1948, Rodolf Sirera pertany a la generació dels 70. Sirera, home de teatre, partia d’unes condicions ben diferents dels seus companys de generació dedicats a altres modalitats literàries. I això no sols per les característiques pròpies del gènere, que –concebut per a la representació– fan del teatre un gènere a banda dels altres, sinó perquè, en el cas valencià, sí que existia una tradició teatral pròpia, popular en un doble sentit: com a oposat a culte i com a espectacle de públic encara ampli almenys fins als anys 60, quan Rodolf Sirera arribava a l’adolescència.                                                              .

Vicent Simbor i Ferran Carbó resumeixen la situació en termes contundents: «mentre que al Principat hi havia una evolució del gènere de manera progressiva, al País Valencià el teatre, tret d’impagables excepcions, sempre s’havia debatut entre un exitós sainet popular sense cap tipus d’ambició literària i de pretensió estètica i certes meritòries intencions aïllades renovadores que no havien produït encara una quantitat d’obra important. Els noms de postguerra com Martí Domínguez, Francesc de Paula Burguera o Rafael Villar comporten les úniques temptatives serioses de fer un teatre digne i renovat.

Va ser a la universitat on Sirera va començar a guanyar protagonisme com a home de teatre, amb el muntatge de Guillermo Tell tiene los ojos tristes d’Alfonso Sastre (1966), i el 1968 fundava el CET, Centro Experimental de Teatro, en la línia del que es va anomenar teatre independent. Hi va dur a l’escena obres de Cervantes i de Lope de Vega. El Centro esdevindria Centre Experimental de Teatre molt prompte, i quan donaria origen, per escissió, a El Rogle, aquest grup representaria la primera obra escrita per Rodolf Sirera, La Pau (retorna a Atenes), una versió molt lliure de l’obra homònima d’Aristòfanes.                       .

De la mateixa època són Homenatge a Florentí Montfort, escrita a quatre mans, en col·laboració amb el seu germà Josep Lluís, i Plany en la mort d’Enric Ribera. En aquests textos primerencs hi apunten ja alguns dels interessos i línies de treball que informaran l’obra de Rodolf Sirera. Així, doncs, hi trobem la reflexió sobre la relació de l’intel·lectual amb la seua societat, sobre la història del País Valencià entre mitjan segle XIX i mitjan segle XX, sobre el teatre tradicional valencià, i una tensió entre «dues grans línies en constant lluita», en paraules de Rafael Pérez: la personal i la social.                                       .

Aquest estudiós considera, dins l’obra de Sirera, teatre «social» aquell «que es crea segons les exigències externes i conjunturals del moment, es materialitza seguint la teorització del mateix Rodolf Sirera en l’anomenat teatre popular. Un teatre urgent, crític»; mentre que el teatre «personal» fóra aquell en què l’autor experimenta conceptualment sobre el fet teatral i tracta d’enllaçar amb els experiments de l’avantguarda europea». Així, Homenatge a Florentí Montfort i Plany en la mort d’Enric Ribera serien ja des dels inicis dos exemples clars de les dues línies definides: de teatre social i de teatre personal, respectivament. Contribueix a refermar aquesta divisió el fet que, com assenyala Pérez, en el que ell anomena teatre social, Rodolf escriu i signa obres sovint conjuntament amb el seu germà Josep Lluís, mentre que en les obres adscrites a la vessant personal no ho fa mai.                                            .                           

Si l’Homenatge i el Plany comparteixen una temàtica semblant, encara que amb tractaments ben diferents, de reflexió sobre la història cultural del País Valencià des de la Renaixença fins a la guerra civil, paral·lelament, Rodolf Sirera dedicarà dues trilogies a l’evolució de determinats sectors de la societat valenciana al llarg del mateix període històric: d’una banda La desviació de la paràbola, amb El brunzir de les abelles (1975), El còlera dels déus (1976) i El capvespre del tròpic (1977); i d’altra, la Trilogia de les ciutats, amb Cavalls de mar (1986), La partida (1989) i La ciutat perduda (1993).                                    .

L’interès sostingut al llarg del temps pel teatre tradicional valencià, i concretament pel sainet, va motivar la trilogia Revistes valencianes, escrita en col·laboració pels dos germans Sirera, que consta de La infanta Tellina i el rei Matarot (1972), Tres forasters de Madrid (1973) i A l’Edén me’n vull anar (o el judici celestial del virgo de Vicenteta) (1981), que són sengles recreacions a partir de textos de Francesc Mulet, Eduard Escalante i Josep Bernat i Baldoví.

La trajectòria de Rodolf Sirera al llarg dels anys 70 va ser fulgurant. Arnau, L’assassinat del doctor Moraleda i El verí del teatre, escrites les tres quasi alhora, marquen l’assoliment de la maduresa en la dramatúrgia de Rodolf Sirera.                                                    .

El verí del teatre (1978) és certament el gran èxit de Rodolf Sirera, la seva obra més publicada, representada i traduïda. Obra de culte que sens dubte forma ja part del cànon del teatre en català de tots els temps, alguns crítics han volgut relativitzar el valor de la peça i advertir del perill que pugui acabar «eclipsant injustament la resta de la producció» del mateix autor, assenyalant que, entre les obres escrites per ell posteriorment n’hi ha de comparables o fins i tot superiors, com ara Bloody Mary Show (1980) i, ja al llarg dels anys 80 i 90, La primera de la classe (1984), Indian Summer (1987), La caverna (1993) o Maror (1994).                  .

En aquest període que va des de primeries dels 70 fins a mitjan 90, el medi teatral va evolucionar i va patir grans canvis. Rodolf Sirera, sens dubte, s’hi ha sabut adaptar exitosament. Quan va entrar en decadència el teatre independent, que tendia a minimitzar la funció de l’autor en el conjunt de l’espectacle –tendència en la qual ell va prendre part des del Centre Experimental de Teatre i, després, des d’El Rogle–, Rodolf Sirera es va dedicar a escriure teatre, diguem-ne, d’autor, amb una decidida voluntat de professionalitzar-se. Des de l’any 1976 va renunciar al treball escènic i es va concentrar exclusivament en l’escriptura.

Des de mitjan anys 90, Rodolf Sirera ha dirigit gran part del seu esforç creatiu a la televisió, com a guionista de diverses sèries, sobretot per a TV3 o Canal 9, i en menor grau per a TVE i Telecinco. Era una dedicació que, amb menor intensitat, ja venia de temps arrere, des de Tardor perillosa (1985), i sembla que fins i tot El verí del teatre va tindre el seu primer impuls en un projecte per a televisió. Lògicament, la seva dedicació al teatre ha disminuït en aquest període de temps.

 Rodolf SIRERA, El verí del teatre (1978).

Les pàgs. corresponen a l’última edició –Educaula

ANÀLISI D’El verí del teatre

 

1.       CONTEXTUALITZACIÓ.

1.1    ÈPOCA I MACROESPAI. (EMMARCAMENT FICCIONAL):

- Macroespai: París (acotació inicial).

- Època: 1784 (acotació inicial). Context anterior a la revolució francesa. Estaments de l’Antic Règim. Context cultural: La Il·lustració o “segle de les llums”.

- Referents culturals i literaris:

                - Anteriors al context de l’acció: Sòcrates (text dins del text: la mort de Sòcrates) i                               Xenofont (obra, Apologia de Sòcrates).

                - Vinculats al context de la Il·lustració i l’enciclopèdia:

                               - Racine (s. XVIII): autor clàssic del barroc  francés que feia teatre en vers                                      molt elaborat. (p. 145)

                               - Rosseau (s. XVIII) (p.152).

                               - Diderot (s. XVIII) (p. 146, p. 154).

- Estil rococó del palau.

1.2. PERSONATGES

- Presents: Marqués i Gabriel.

- Latents- No apareixen en escena (majordom) (p.149)

El marqués:

 Personatge sense nom ni cognom. Queda definit pel títol nobiliari. Aristòcrata.

Caracterització externa (cos, veu, vestuari, cabell). Canvia quan passa de criat a marqués (pàg. 150)

Activitat i caracterització interna: Definit per la posició social i pel desig de plaer des del poder.

-          Es presenta com un investigador.

-          Respecta poc la vida humana (“La veritat val el mateix que una vida”, p. 167-168)

-         Sadisme/Sade? El marqués de Sade no es trobava a París en eixa data. Però sembla basat en ell; un sàdic. Almenys és un referent inevitable.

Gabriel:

Li dona caracterització de persona concreta.

Caracterització externa: No hi ha dades. (vid. quadres, pel·lícula... per veure vestuaris...)

-          Actor de  prestigi.

-          Orgullós del seu art.

-          No pot arribar a ser noble.

-          No li agrada la divisió social però s’hi ajusta. Vid. quan hi ha algú per baix.

-          Prou dominat per les aparences (el seu punt feble).

-          Sempre acaba sent enganyat.

Trets d’oposició entre els dos personatges

Els personatges no evolucionen.

1.3. HISTÒRIA/ ACCIÓ 

La història està prou concentrada. Hi ha una escassa presència del passat i una anticipació mínima: se’ns avança la mort de Gabriel que nosaltres no veiem.

L’acció:

Construcció de l’acció:

-          Hi ha un únic espai, la sala de rebre d’un palau rococó ( a l’acotació inicial).

-          Assistim a un espai que va tancant-se.

-          Insisteix en el tema de les “reixes”, no es pot eixir ni entrar.

Temps de l’acció:

-          Té poc de joc.

-          Característiques:

- Capvespre

- Una hora (format breu de tv). Sense el·lipsis temporals, és com un acte.

- Acció lineal. Segueix un ordre cronològic.

Atmosfera global: espai que va tancant-se. Es va fent fosc. Llum de canelobres. Atmosfera sinistra que presagia una desgràcia.

Estructura de l’acció:

       És com un acte únic, sense divisió en escenes. Els personatges estan tothora en escena.           Podem dividir-lo en quatre parts segons l’itinerari d’enganys.:

                1a- Joc de disfresses.

                2a- Canvi de denominació fins que Gabriel pensa que l’ha enverinat.

                3a-Quan pensa que s’ha salvat.

                4a- Gabriel queda empresonat.

La interacció: el subministrament de la informació (enganys i sorpreses):

-          Interacció marqués – Gabriel-> domina el diàleg, encara que hi ha el monòleg-assaig del marqués i el monòleg final adreçat a un destinatari que no pot contestar.

-          Obra- receptor extern: L’obra té un receptor extern. El receptor de l’obra està sotmès al mateix engany (itinerari) que Gabriel. És una estratègia de l’autor. Això es concreta en tota una sèrie d’enganys i sorpreses.

El marqués ha jugat amb Gabriel i la tensió va “in crescendo”. D’un joc innocent, a les disfresses...

                Respecta la “quarta paret”: separació entre els personatges i el públic. Els actors no     interactuen amb el públic.

1.4. TEMÀTICA DE L’OBRA:

Possibles temàtiques  per la polisèmia que presenta:

-          La verinosa creació artística

-          Les relacions desiguals de poder

-          Els límits de l’art ...

Línies temàtiques (segons Rosselló)

1-      L’art de la interpretació.

2-      Realitat / Ficció

3-      La representació de la mort

4-      La bellesa de la transgressió o els límits del plaer (apareix de manera reiterada)

L’obra es pot vincular més a l’ART o a la VIDA (es poden fer  les dues lectures).

La més habitual és fer una lectura com a obra “metateatral”.

També es pot combinar eixa doble lectura.

Reflexions sobre la temàtica (no tan important per a la PAU)

-          L’espectacularització de la realitat.

-          La pèrdua de les diferències entre realitat i ficció, “ambigüització”

-          Autoficció: Relats en què es confon autor i narrador (es trenca eixe pacte)

2. EL VERÍ DEL TEATRE EN LA TRAJECTÒRIA DE SIRERA

2. 1. RODOLF SIRERA, València (1948)

-          Dramaturg, crític, guionista, gestor cultural...

-          Té escriptura individual i també compartida amb el seu germà Josep Lluís.

-          Majoritàriament teatre per a adults.

-          També moltes traduccions i adaptacions.

-          Una de les seues característiques significatives és l’experimentació formal -Indian Summer (1987) Raccord (2004)-

-          Temàtiques: El compromís de l’intel·lectual, les relacions de parella, els límits ficció-realitat, les dificultats d’accedir a la realitat...

     Més dades a l’enllaç:

https://documentacionescenica.com/dramatea/autors/autor_48/sirera-turo-rodolf

2.2.  ETAPES:

1a: Aproximadament de 1969 a 1977.

Vinculada al teatre independent i de lluita contra el franquisme.

2a: Aproximadament 1978-1985.

-          Nou context polític i cultural.

-          Anys de canvi.

-          Comença a escriure per encàrrec.

-          Comença un camí cap a la professionalització.

-          Escriptura individual: L’assassinat del doctor Moraleda i, sobretot destaca El verí del teatre (1978): format nou, metateatre.

-          Temàtiques com les relacions de parella...

3a: Aproximadament 1986-1994.

Torna a escriure amb el germà. Amb ell sol tendir a fer un teatre històric.

Es consoliden característiques del Sirera més reconegut i valorat. Tenen una voluntat de reflexió i experimentació que marquen el millor de l’autor.

Des de finals dels 80 hi ha una important dedicació als guions i està uns anys sense escriure teatre.

4a: Aproximadament 1999- actualitat.

La represa.

Amb voluntat de connectar amb el públic: Punt de fuga (1999), Dinamarca (2019).

3. EL TEATRE DEL 39 A L’ACTUALITAT   

3.1. EL TEATRE DES DEL 39 FINS AL 75:

Característiques:

- La postguerra: censura. Limitacions del realisme. Teatre en clau. Per ex. Espriu recorre als mites clàssics i bíblics.

- A partir dels 50: teatre més innovador que rep les influències dels models de teatre europeu              - Teatre existencialista (Sartre)  i de l’absurd (Beckett, Ionesco): Pedrolo.

                - Teatre  èpic  (B. Brecht): J. Teixidor.

                - Teatre document: Mª A. Capmany.

-Autors/es destacats: 

                - S. Espriu, M. de Pedrolo, Mª Aurèlia Capmany.

                - Inicis de Benet i Jornet, J. Teixidor.

                - El teatre independent. Inici de la posada en marxa de companyies amb creació                             pròpia: Els joglars (1962), Els comediants (1971)

3.2. EL TEATRE ACTUAL:

- Institucionalització del teatre (estat de les autonomies)

- Es passa del protagonisme de les companyies a un retorn al “teatre de text” cap a finals dels 80.

Característiques formals:

-          Obres amb pocs personatges.

-          L’acció es fragmenta i l’acte desapareix.

-          Jocs estructurals o espaciotemporals:    - manipulacions de l’ordre.

                                                    - simultaneïtat d’accions.

                                                     - repeticions, variacions.

Temàtiques:

-          Nivells ficcionals: ficció, somni, fantasia...

-          Escassa informació, ambigüitat...

-          Teatre amb diverses històries o sense història.

-          Autoficció (igual  denominació del personatge / intèrpret /autor)

-          Incorporació d’elements documentals (vídeos, fotografies...)

 Autors destacats:

-          Anys 80-90: Sergi Belbel, Lluïsa Cunillé, Carles Alberola, Roberto García, Patricia Pardo...