3. Tipologia textual i Sociolingüística

ANNEX

EL TEXT NARRATIU

1. CARACTERÍSTIQUES

És un text en prosa organitzat a través d'un codi literari i que l'emissor situa en un context fictici. Presenta la història del conflicte d'un personatge: una situació problemàtica que cal afrontar i, finalment, resoldre.  La història és una invenció de l'autor que imita la realitat: el lector no busca la veritat de l'obra, sinó la versemblança, perquè sap que és fictícia.

2. LES TÈCNIQUES NARRATIVES

En qualsevol novel·la trobem diferents tipus de tècniques o procediments narratius: la descripció, que caracteritza els personatges i els diversos elements que ambienten la història (objectes, paisatges, impressions, estats d'ànim...); el diàleg, que introdueix la veu dels personatges; i la narració, que exposa els fets i els esdeveniments de manera dinàmica.

La narració, el diàleg i la descripció es poden combinar de maneres diverses i cada obra o cada fragment pot ser redactat amb un procediment diferent. Aquests procediments donen lloc a tres estils bàsics: l'estil directe, l'estil indirecte i l'estil indirecte lliure.

·  Estil directe: la veu d'un personatge apareix reproduïda directament en el text sense la mediació d'un narrador.  La forma típica és la dels diàlegs, però també la del monòleg o del soliloqui, en què el personatge dialoga respectivament amb un altre personatge, amb si mateix o amb un interlocutor absent. S'introdueix directament o mitjançant va dir. El flux de la consciència també és una forma d'estil directe.

·  Estil indirecte: la veu d'un personatge apareix en el text reproduïda per la mediació d'un narrador que l'explica.  S'introdueix mitjançant la fórmula va dir que.

·  Estil indirecte lliure: la veu d'un personatge apareix en el text inserida en el discurs del narrador, que li cedeix la paraula indirectament. És propi de la narrativa moderna.

La novel·la moderna presenta una sèrie de peculiaritats:

·  El detallisme descriptiu, el monòleg interior, el conductivisme d'influència cinematogràfica o la creixent tendència psicològica són altres procediments narratius importants en la novel·la moderna.

·  La barreja de veus narratives diferents en una mateixa obra és el tret més característic.

3. L'ESTRUCTURA

Hi ha trames que presenten la història narrada amb plantejament, nus i desenllaç.  Les novel·les que presenten aquesta estructura donen als lectors informació sobre allò que passa als seus personatges. S'anomenen novel·les tancades. Altres novel·les, en canvi, relaten episodis o aventures que no formen una acció única, o que la deixen sense final: són les anomenades novel·les obertes.

4. EL NARRADOR

L'autor conta el relat a través d'una veu, la del narrador. Hi podem trobar diverses possibilitats tècniques.

El narrador és extern quan no coincideix amb cap dels personatges de la història. També rep el nom d'heterodiegètic.  La narració és en tercera persona, i acostuma a buscar l'objectivitat. Dins del narrador extern podem trobar diverses possibilitats:

·      Narrador omniscient: és un narrador que té una visió àmplia i panoràmica, ho veu tot des de la mateixa distància, com si fos una mena de déu que coneix el passat, el present, el futur, els sentiments i els pensaments més íntims de tots els personatges.

·      Narrador extern o observador: és un narrador que dóna informació només a partir del que veu i sent i no pot reproduir pensaments si els personatges no ho diuen directament en presència seua.

·      Narrador-editor: és el que explica uns fets que ha trobat escrits en un hipotètic manuscrit o document perdut.

El narrador és intern quan esdevé un protagonista o personatge de la història. També rep el nom d'homodiegètic. Predomina la narració en primera persona i s'acostumen a interpretar els fets de manera subjectiva. Hi podem trobar diverses possibilitats:

·      Narrador protagonista o autodiegètic: narrador en primera persona on el protagonista apareix com a responsable de la seua pròpia història. És dins d'aquest narrador on pot aparèixer el monòleg interior (tècnica mitjançant la qual es crea la il·lusió que un personatge expressa el seu pensament d'una manera directa).

·      Narrador testimoni: el narrador és un personatge secundari que actua com a observador. Narra en  primera persona.

5. ELS PERSONATGES

Segons la importància que la seua presència té en el desenvolupament de l'argument, els personatges poden ser principals o secundaris.

·      Personatges principals: són els que intervenen en l'acció amb més intensitat i tenen una influència decisiva en el desenvolupament de la història i en el desenllaç. El que té la funció més rellevant en el desenvolupament de la història  és el protagonista. Sovint el protagonista té com a adversari un altre personatge de característiques oposades: és el seu antagonista.

·      Personatges secundaris: són els que intervenen poc en el transcurs de la narració, o bé ho fan amb una certa intensitat, però en pocs episodis.

D’altra banda, la caracterització dels personatges acostuma a ser diferent segons el tipus de novel·la. Així, pel que fa a la caracterització, els personatges poden ser plans o rodons.

·  Personatges plans: són els que tenen una caracterització esquemàtica, com un esbós, i es mantenen invariables en tota l'obra o experimenten petites modificacions.

·  Personatges rodons: són els que estan definits amb molts trets i amb una gran complexitat psicològica: evolucionen al llarg de la narració i són densos, contradictoris i variables.

En algunes obres hi ha personatges que no responen al tipus d'individu amb trets humans; en aquest cas, es pot tractar d'un personatge col·lectiu (està format per un conjunt de persones, un poble sencer, una ciutat, etc. que actua com un personatge autònom més) o bé d'algun aspecte que ha adquirit un significat simbòlic (per exemple un personatge-natura quan la natura és una referència simbòlica i rep un protagonisme destacat; sovint incideix directament en l'argument, condiciona l'estat d'ànim dels personatges o actua d'element aglutinador).

6. EL TEMPS

Tota novel·la se situa en un temps determinat, que pot ser passat, present o fins i tot futur. A més, aquests temps no són necessàriament excloents i poden conviure en la narració. Malgrat tot, el temps que caracteritza el relat és el passat,  pel fet que així se subratlla la distància entre el moment de la narració i els fets relatats. Quan s'analitza el temps, s'han de diferenciar dos aspectes: el temps narratiu i el temps històric.

·  El temps narratiu o literari: és el temps de la narració, en tant que obra de ficció. S’hi pot diferenciar entre el temps de la història (aquell que ve delimitat per la successió cronològica dels fets narrats), i el temps del discurs o temps psicològic ( aquell que ve delimitat pel record, l'evocació del passat o la reflexió). Segons el tractament que reba en la novel·la, el temps narratiu pot ser:

·      El temps lineal és la successió ordenada cronològicament de fets, que s'expliquen en l'ordre en què s'han produït. En general, la novel·lística tradicional es basa en un tractament del temps de caràcter lineal.

·      La acronologia és el desordre cronològic deliberat amb què es pot presentar la narració. En aquest cas, és el lector qui reconstrueix mentalment l'ordre cronològic. La novel·lística moderna es caracteritza per l'alteració del tractament del temps juntament amb altres experimentacions.

·      El temps retrospectiu és una evocació del passat des del present narratiu; el lligam entre els dos es fa mitjançant fórmules de transició i passatges que preparen els salts temporals. 

Si la història comença amb la trama o conflicte sense introducció, és a dir, in media res, l'ordre cronològic serà alterat; llavors, el temps narratiu podrà ser acronològic o retrospectiu.

·  El temps històric és l'època en què se situa l'acció. Aquesta contextualització històrica pot aparéixer concretada implícitament o explícitament.

Un dels aspectes temporals més significatius és la velocitat de la narració, que posa en relació el temps que duren els esdeveniments que succeeixen en la història (temps històric) i la materialització en el discurs (temps narratiu), en nombre de línies, paràgrafs o pàgines. Hi ha diversos mecanismes que poden deturar o alentir el temps (la descripció, la digressió, el flux de la consciència, etc.) o bé accelerar-lo (síntesis, el·lipsis, etc.):

·      Descripció: recurs que té el discurs de suspendre la narració i descriure un lloc (topografia) o un personatge, atenent als seus aspectes físics (prosopografia) o psicològics o de caràcter (etopeia). La descripció serveix com a recurs per alentir o deturar el temps del relat en els textos narratius

·      Digressió: recurs que consisteix a allunyar-se de l'assumpte principal en un discurs. En la narrativa ocasiona una alteració en el ritme del temps del relat.

·      El·lipsi: tècnica de tractament del temps narratiu per la qual s'eliminen períodes de la història relatada i es controla la velocitat (per exemple, pot passar que en una novel·la s'acabe el primer capítol quan el protagonista té quatre anys i comence el segon capítol quan en té deu).

·      Flux de la consciència: correspon a la forma moderna del monòleg interior, que es caracteritza per l'emergència de l'inconscient a nivell textual.

·      Resum: explicació abreujada, es tracten en poques línies un seguit d'esdeveniments.

7. L'ESPAI

L'espai és el marc ambiental en què es mouen els personatges i transcorren els fets; aquest marc pot ser real o imaginari. L'espai esdevé fonamental en les novel·les històriques o realistes.

EL TEXT EXPOSITIU

1. L'EXPOSICIÓ

Una exposició és l'explicació d'un tema o d'unes idees que es presenta d'una manera clara i que s'organitza seguint un ordre lògic. La presència d'aquest tipus de missatge en el nostre entorn és present en tots els actes comunicatius en que es transmet informació. La seua finalitat bàsica és informativa o didàctica.

En general, identificar un text tot atribuint-li una tipologia concreta no és gaire senzill perquè habitualment es barregen diversos tipus de text. En una exposició pot haver narracions, descripcions, etc. Només sabrem ben bé la tipologia d'un text si atenem a la finalitat amb què ha estat elaborat: si el propòsit no és descriure, sinó fer entendre allò que es descriu, parlarem de text expositiu.

2. L'ESTRUCTURA

En la comprensió  d'un text expositiu intervenen l'organització de la informació i  la forma d'exposar-la,  i, lògicament, els coneixements previs sobre el tema exposat per part del destinatari.  

L'estructura habitual d'un text expositiu (explicatiu o informatiu) comprén tres parts: introducció desenvolupament i conclusió.

• introducció: es presenta el tema, la seua importància, els objectius, fonts documentals, etc.

• desenvolupament: es va exposant la informació del tema de manera clara i ordenada. És la part central del text. L'estructura ordenada i les relacions lògiques dels continguts són fonamentals en aquests tipus d'escrits. Hi pot haver exemples, comparacions, anècdotes ...

• conclusió: resum de les idees principals que s'han exposat o l’ opinió personal. Hi apareixen fórmules

típiques de cloenda.

Altres recursos estructurals que poden tenir els textos expositius són: el títol (referència breu sobre el tema), citacions de fonts de documentació, altres suports informatius (il·lustracions, esquemes, gràfics, et.).

3. TIPUS DE TEXTOS EXPOSITIUS

Pel grau de dificultat que presenten, els textos expositius es classifiquen en:

• divulgatius: quan el contingut pot ser comprés per qualsevol receptor no versat en la matèria tractada.

• especialitzats: si cal un cert nivell de coneixements sobre el tema per poder-lo comprendre (didàctics i tècnics)

Quant al contingut, els especialitzats solen dividir-se en dos tipus: científics i tècnics (relacionats amb les ciències empíriques) i humanístics (relacionats amb les ciències humanes i socials)

Encara que habitualment són textos escrits, també poden presentar la modalitat oral.

4. CARACTERITZACIÓ DELS TEXTOS EXPOSITIUS

4.1 La llengua del text explicatiu ha de tendir cap a la màxima claredat. Per això, la sintaxi ha de ser senzilla i el lèxic clar i precís (en la modalitat divulgativa, tanmateix, no s’abusarà de la terminologia que serà emprada en la modalitat especialitzada).

4.2 Tot i que no es poden establir un trets determinants, sí hi ha unes certes regularitats:

• l'objectivitat en l'explicació: oracions en tercera persona; recursos d'impersonalització ...

• hi abunden oracions subordinades de relatiu i aposicions, ja que permeten afegir informació secundària;

• el temps verbal característic és el present d'indicatiu, per la seua atemporalitat;

• la selecció de substantius i verbs té en compte els criteris de claredat i precisió, per evitar ambigüitats;

• hi ha nombroses nominalitzacions, tant d'accions com de processos o estats, ja que permeten la síntesi i  l'abstracció de la informació.

• els adjectius són neutres, aporten matisos específics i precisos

• la cohesió lèxica queda garantida per la repetició de paraules, la utilització  d’hiperònims i hipònims i mots de la mateixa família.

• els connectors tenen un paper important, sobretot els que estableixen relacions lògiques i els que

concreten o matisen (additius, disjuntius, consecutius, reformulació, explicatius ... )

4.3 UNITATS BÀSIQUES DE CONSTRUCCIÓ TEXTUAL

• Pregunta/resposta.

• Problema/solució.

• Causa/efecte (relació entre un antecedent i un conseqüent),

• Comparació.

• Seqüència (o enumeració).

• Classificació.

4.4 Pel que fa a la progressió temàtica, el models més utilitzats són el tema derivat (es parteix d'un tema que es va dividint en subtemes) i la progressió lineal (el comentari d'un tema porta a un nou tema i així successivament).

4.5   Externament els textos expositius s'organitzen en paràgrafs, en funció de la progressió temàtica.

L’ASSAIG

L’assaig és un dels gèneres literaris més populars i conreats en l’actualitat. És un escrit en prosa no narratiu, que, d’una manera lliure, exposa la interpretació d’un individu sobre qualsevol tema o problema filosòfic, històric, polític, social, literari...

La voluntat estètica forma part del discurs assagístic i la finalitat prioritària del missatge és la de comunicar idees; per això el gènere es coneix com a literatura d’idees.

CARACTERÍSTIQUES:

-          Prosa d’idees, no narrativa, molt argumentativa.

-          Hi ha una voluntat de creació literària.

-          Textos breus o, si són extensos, fragmentats. Hom diu que el bon assaig s’ha d’escriure a trossos, perquè molt dels fragments tenen interès autònom. El to és de reflexió personal i analitza lliurement els temes, sovint críticament, amb tocs d’escepticisme i d’ironia: a l’actitud crítica corresponen unes conclusions provisionals, empre revisables.

-          L’estructura està centrada en l’exposició i en l’argumentació.

-          La longitud de l’assaig oscil·la entre el llibre i l’article. A vegades l’autor recull en forma de llibre els articles assagístics que ha publicat en diaris i revistes.

-          Pot adoptar formes diverses: diàleg, article d’opinió, dissertació...

-          Sovint els autors presenten les seues idees seguint un mètode que s’usa en els assaigs: l’exposició argumentativa, que consisteix a presentar una idea o hipòtesi, desenvolupar-la i, finalment, extraure’n unes conclusions.

TEMA I ESTRUCTURA:

Els temes abordats pels textos assagístics són molt diversos i , per això, se’n pot fer una classificació temàtica:

·         Assaigs literaris: tracten temes diversos i que combinen el contingut amb un llenguatge literari.

·         Assaigs científics: Pretenen divulgar un aspecte cientificotècnic amb diferents nivells d’aprofundiment, d’acord amb el públic a què es destinen.

·         Assaigs divulgatius: solen tractar de temes diversos, generalment ‘actualitat, amb un llenguatge planer.

·         Assaigs polítics: Exposen idearis polítics i, de vegades, fan la crítica d’altres idearis o actuacions polítiques.

En l’assaig no hi ha una estructura textual fixa que predetermine l’organització del text. En molts assaigs predomina l’argumentació –deductiva o inductiva– i l’exposició; ara bé, també s’hi poden incloure seqüències descriptives o narratives. En qualsevol cas, es tracta d’un discurs eminentment valoratiu, no de simple descripció, ni narració, ni enunciació de veritats objectives. Així, quan s’utilitza la narració d’un exemple il·lustratiu o la descripció detallista d’una situació es fa amb un propòsit argumentatiu. Tots els ornaments retòrics, com ara metàfores, hipèrboles, comparances o efectes de ritme, estan al servei d’aquesta finalitat persuasiva.

ELS GÈNERES ASSAGÍSTICS:

Es  distingeixen diferents gèneres assagístics  que adopten models coincidents amb unes formes literàries determinades, com ara el diari, la carta o el diàleg.

·         Diari i memòria: El diari adopta l’estructura de diari personal que explica, dia a dia, els fets personals més importants i les reflexions i opinions sobre temes diversos. El diari té trets comuns amb la memòria. Tant la memòria com el diari són obres de caràcter autobiogràfic, en les quals l’autor explica la seua vida o part d’aquesta i narra fets ha estat testimoni. Solen ser construïts en 1a persona. Tot això serien trets comuns; però, així com el diari és escrit coetàniament als fets esdevinguts, la memòria està escrita retrospectivament, l’autor recorda la seua vida amb posterioritat als fets viscuts. Per això en el diari solen predominar els verbs en present i en la memòria els verbs en passat. Encara podem establir unes altres diferències: el diari presenta quasi sempre una linealitat o successió cronològica, mentre que la memòria no necessàriament ho fa.

·         Dissertació sistematitzada: Reflexió extensa, però fragmentable, sobre un tema.

·         Epístola o carta simulada: Assaig que segueix l’estructura d’una carta. Sovint és en forma de carta i sol ser adreçada formalment a una persona o persones particulars, reals i imaginàries. Ex. A cau d’orella (Cartes a Roser) de Carme Miquel.

·         Diccionari fingit: Textos independents ordenats alfabèticament segons el títol. Ex. Diccionari per a ociosos de Joan Fuster.

·         Diàleg: Converses i entrevistes caracteritzades per l’intercanvi d’idees o per la simple exposició de temes diversos.

·         Glossa: Assaig breu, d’extensió quasi mai superior a una pàgina, on s’emeten judicis valoratius o s’invita a la reflexió sobre temes o circumstàncies de caire divers.  S’hi reflexiona sobre un mot o idea principal.

·         Llibre de viatges: Narracions d’experiències, impressions o records d’una ruta.

·         Aforisme: És l’expressió mínima de l’assaig. És un tipus d’assaig concís que es caracteritza per la brevetat, la rotunditat lapidària, l’economia expressiva, la paradoxa, la ironia, l’antítesi... És una sentència breu que enuncia una norma científica, filosòfica o moral sense argumentar-la. Ex. Ja coneixeu el cèlebre aforisme grec: “Joan Fuster és la mesura de totes les coses” (Joan Fuster).

·         Article d’opinió: Text de poca extensió que apareix en la premsa escrita –diaris o revistes– per a expressar el punt de vista de l’autor sobre un tema determinat, caracteritzat per la pretensió de claredat i bellesa. Podem dir que l’article és un “microassaig actual”; és un dels gèneres que mostra més bé la frontera difusa entre literatura i periodisme.

Aquesta classe d’assaig de la premsa periòdica sol ser d’utilitat immediata, perquè està relacionat amb temes d’actualitat i, per això, els articles d’opinió poden perdre interès amb el pas del temps.

RECURSOS LINGÜÍSTICS I ESTILÍSTICS DE L’ASSAIG

Subjectivitat i presència de l’emissor al text:

En l’assaig l’emissor ren sempre una posició determinada. La voluntat d’explicació del món a través de la pròpia subjectivitat és, probablement, la característica essencial de l’assaig com a tipus de discurs. Sovint es manifesta amb la presència de l’emissor mitjançant l’ús de  la 1a persona gramatical.

En l’assaig són freqüents les referències a la persona i a les circumstàncies del mateix escriptor. L’edat, la mort, la pròpia trajectòria intel·lectual o el context immediat de l’escriptura, solen ser fàcilment matèria temàtica.

L’opinió de l’escriptor respecte del tema tractat es pot manifestar mitjançant diversos mecanismes de modalització, com ara el canvi de registre, varietat o llengua. Recordem que el canvi de llengua en situacions de contacte lingüístic pot indicar, no sols la citació literal d’uns mots, sinó també un distanciament significatiu de l’emissor o una valoració afegida. L’autor també manifesta el punt de vista mitjançant l’ús de les cometes, la cursiva, els incisos, les matisacions o els interrogants.

Dialogisme i presència del receptor en el text:

L’assaig té un cert parentiu amb la conversa: hi trobem trets d’oralitat i estratègies de col·loqui íntim. En l’assaig l’autor demana la companyia del lector, d’un lector imaginat que és convidat a reflexionar. Per això, l’assaig té un to marcadament oral, amb oscil·lacions entre l’autocol·loqui interior i la conversa íntima amb algú altre.

El lector és, doncs, present en el text quan l’autor l’interroga, l’impreca amb interjeccions o amb imperatius, o quan calcula les seues reaccions.

Polifonia i intertextualitat:

Parlem de polifonia enunciativa quan en un text apareixen diferents veus enunciatives i no sols la de l’emissor. Si es tracta d’un text argumentatiu, com l’assaig, és molt probable que calga identificar la veu que sosté la tesi contrària o els arguments del contrari. Sovint l’argumentador la incorpora al seu discurs per reflexionar-hi o contra argumentar.

Parlem d’intertextualitat quan un text inclou referències a altres textos. Aquestes referències, evidentment, remeten a uns altres enunciadors i, per a poder interpretar-les, el lector ha de compartir amb l’autor uns sabers culturals previs determinats. El text pot incorporar fragments o referències a uns altres textos mitjançant recursos diferents: introduint citacions en estil directe o indirecte, parafrasejant una expressió coneguda, reproduint un refrany o una frase famosa... En qualsevol cas, cal valorar la funció d’aquestes referències intertextuals dins del text.

Recursos expressius:

El registre utilitzat en l’assaig és el culte, tot i que l’assagista pot introduir-hi canvis de registre o recursos d’oralitat al servei de la idea sobre la qual reflexiona. En tractar-se d’un gènere literari, l’autor cuida l’expressió i fa ús de recursos estilístics propis del llenguatge literari i que caracteritzen formalment l’assaig. Destaquen especialment la paradoxa i la ironia.

La paradoxa consisteix a formar expressions aparentment contradictòries. Hi afirmem alguna cosa que sembla absurda d’acord amb les creences generals o amb el mateix enunciat lingüístic.

La ironia: l’escriptor no diu exactament el que pensa, no ho exposa d’una manera clar, sinó que justament diu el contrari del que caldria; confia en els coneixements compartits amb el lector perquè aquest interprete les seues afirmacions com a recurs expressiu i no en la literalitat de les paraules. La comunicació irònica es produeix gràcies a certs senyals del text del context (entonació, canvis de registre. D’estil, cursiva, etc.) que el destinatari interpreta gràcies al seu coneixement del món. És per això que la ironia no pot entendre’s  sense conèixer el context en què es produeix la comunicació.

Així, per exemple, quan una mare mira les males notes del fill afirma: “Doncs, que bé! Enhorabona!”, espera que el fill interprete les seues paraules com una desaprovació gràcies al seu coneixement del context, perquè el fill sap que les notes són dolentes, que les notes també ho són i que la mare mai elogiarà unes notes que no siguen bones. Això permet interpretar l’afirmació com una crítica molt més dura que si simplement haguera dit: “No són bones aquestes notes, no m’agraden”.

Però, a més, la ironia es pot concebre com un fenomen polifònic; en l’exemple anterior, la mare, amb la ironia, imita l’elogi que en una situació ideal haguera merescut el seu fill, com un o del que s’hauria pogut dir en una situació ideal que, evidentment, no és l’actual. D’aquesta manera se superposen dues veus: la de la mare i la d’un enunciador fictici.

La ironia forma part de la comunicació quotidiana i pot tenir un to humorístic pel contrast entre el que es diu i la realitat. Ara bé, en els textos assagístics filosòfics i moralitzants, la ironia serveix per a expressar l’escepticisme i respon a una intenció seriosa.

D’altra banda, l’humor ´s un recurs que fa que el missatge arribe més profundament al receptor, persuadint més que no argumentant, ja que actua sobre les emocions.

Tots tres recursos –paradoxa, ironia i humor– aporten amenitat al text; aquesta és la regla d’or de l’assaig.

EL TEXT ARGUMENTATIU

Es pot intentar convéncer de diverses formes: amb una narració (Ramon Llull), amb una explicació (mostrar les característiques d’un cotxe), amb una imatge... Si s’intenta convéncer amb raons, si es pretén atraure l’opinió   del receptor a partir d’una exposició lògica i coherent dels raonaments, s’estarà fent ús de l’argumentació.

En l’argumentació és molt important la tria de lèxic que mostre el grau de certesa, de necessitat i/o obligació, o també el lèxic amb què es valore positivament o negativament el que es diu. Aquest lèxic ens revelarà l’actitud o posició de l’emissor, és a dir, la modalització, ja que en tota argumentació n’hi ha.

D’altra banda el lèxic modalitzat serà un recurs molt eficaç per a defensar la tesi o la posició que s’adopta front al tema, el posicionament defensat per l’emissor. Cal  assenyalar que el tema en els textos argumentatius és allò que suscita la controvèrsia, la polèmica, les raons oposades. Només si el tema és controvertit és pot parlar de discurs argumentatiu.

Tota argumentació, per tant,  suposa la negació de la idea contrària (de l’altra versió/opinió, de l’antítesi) això ho podem comprovar en frases com les següents: “És una llàstima que desaparega l’horta valenciana” o “Les dones són més sensibles que els homes”. Ara bé, no totes les argumentacions són igual de fiables i per comprovar-ho diferenciarem entre:

-          Arguments lògics: Basats en la raó.

-          Arguments fal·laços o fal·làcies: intenten persuadir per mitjà de procediments subjectius com les declaracions de bones intencions, el xantatge afectiu, els judicis de valor... és a dir són falsos arguments  que apel·len a sentiments no racionals, que pretenen commoure.

Classes d’arguments:

1. D’autoritat: Es fan servir afirmacions o citacions d’una autoritat en la matèria per a reforçar la tesi.        (Argument polifònic).

2. De comparació: Es relaciona un cas concret amb un altre de similar, argumentant que si els dos casos    són semblants en molts aspectes, també poden ser-ho en l’aspecte que convé a la tesi.

3. D’exemplificació: L’ús d’exemples representatius permet induir a la generalització. A vegades adopten la          forma d’una experiència personal o de terceres persones.

4. De causa-conseqüència: Així es veu la relació lògica entre dos fets. A vegades aquesta relació anuncia el          benefici de la consecució d’una opció o el perjudici que se’n derivarà de la contrària.

5. De deducció lògica: Es basa en el plantejament d’unes premisses, que funcionen com a base d’un        argument, la relació entre les quals ens aboca a una conclusió. Aquestes premisses poden ser l’aportació    d’unes dades comprovades, com ara resultats d’estudis, estadístiques...

6. De refutació: Demostrant la poca validesa de la tesi contrària, bé reduint-la a l’absurd, bé refutant-la    parcialment.

L’estructura

L’estructura arquetípica és: introducció, exposició dels arguments i conclusió.

A més a més, segons la col·locació de la tesi  podem parlar d’altre tipus d’organització o estructura:

è  Implícita: No està literal al text però la podem deduir pels arguments que s’empren.

è  Explícita: La trobem al text. Pot estar:

->  Al principi: Tesi deductiva d’estructura analitzant (passem del tot a les parts).

-> Al final: Tesi inductiva d’estructura sintetitzant (dels casos particulars s’extrau la generalització).

-> Al principi i al final: Tesi d’enquadrament o circular (la tesi es reafirma al final).

Els falsos arguments: les fal·làcies

Són arguments sense suport lògic, però que poden tenir quelcom  que faça pensar al destinatari que hi ha certa lògica. La informació que proporcionen no és pertinent per a la conclusió establerta.

Classes:

1. Atac personal: No s’argumenta contra una opinió sinó que es desqualifica qui la manté.

2. Al bastó: Argument que apel·la a la força, al poder, que crea por. Es basa en les conseqüències negatives o           desagradables de tenir una certa opinió

3. Apel·lació al poble (demagògia): S’utilitzen les raons que exciten els sentiments i emocions de l’auditori;    vol crear por per convéncer.

4. Apel·lació a la falsa autoritat: Es recorre al sentiment de respecte que es té cap a una autoritat per obtenir         l’adhesió a una conclusió.

5. Per ignorància: Argument que es caracteritza per pretendre que una cosa és falsa perquè no se’n sap d’ella        o perquè no s’ha provat la veritat.

6. Apel·lació a la compassió: Apel·la a la pietat com un argument a favor d’un tracte especial; no intenta     convéncer sinó commoure.

7. Fal·làcia formal: Utilitzen la lògica però són enganyoses perquè es basen en premisses falses.

8. Recurs a la majoria: Planteja que l’opinió de molta gent és el que valida la tesi.

EL DISCURS ACADÈMIC

Característic de l’àmbit acadèmic, pot tractar qualsevol temàtica i té una finalitat  didàctica. Segons el receptor del discurs, es pot establir una gradació de complexitat conceptual i d’especialització lèxica i formalitat lingüística que podem classificar en tres nivells: didàctic, divulgatiu i especialitzat o científic.

El canal de transmissió pot ser oral o escrit: Entre els gèneres textuals dels escrits acadèmics hi ha els exàmens, els llibres de text, els informes, els resums, les fitxes de lectura, etc. Entre els orals trobem les exposicions sobre un tema determinat que se sol preparar abans.

El referent designa el camp o matèria de cada especialitat acadèmica i determina el llenguatge específic que s’hi empra.

CARACTERÍSTIQUES:

·      La finalitat principal és la transmissió d’informació.

·      Sol predominar-hi la tipologia textual expositiva, tot i que de vegades conté parts augmentatives, descriptives i/o instructives.

·      Hi predomina la funció referencial.

·      El llenguatge és denotatiu i, si s’escau, especialitzat.

·      Hi predominen les oracions enunciatives, sobretot afirmatives.

·      S’organitzen de manera lògica, jerarquitzen els contingut i les idees s’hi exposen de manera clara. Hi predominen connectors d’ordenació, d’exemplificació, aclariments...

·      Solen presentar una estructura tripartida: introducció, desenvolupament i conclusió.

·      L’exposició pot partir d’idees generals i donar-ne després proves o exemples concret (procediment deductiu o analitzant) o partir de casos particulars i arribar a una conclusió general (Procediment inductiu o sintetitzant).

·      Presenten un grau elevat e formalitat i sovint fan servir un lèxic especialitzat, nominalitzacions i procediments d’impersonalitat.

·      El lèxic és monosèmic i fa servir una terminologia molt específica. És habitual emprar signes i símbols no lingüístics.

·      El llenguatge busca l’objectivitat i la claredat, per això són freqüents les oracions enunciatives,  les construccions impersonals, les subordinades adjectives explicatives, els aclariments i les definicions després de dos punts.

ESTRUCTURA:

Ha de presentar les idees de manera clara i organitzada. Amb aquesta finalitat, prèviament a la redacció del text, es planifica d’acord amb el tema que es vol tractar i depenent dels aspectes que s’hi ha de desenvolupar. Un pla complet no pot negligir cap aspecte essencial del tema; ha de ser equilibrat i ordenat.

En general aquests textos segueixen una estructura tripartida que consta d’una introducció (es presenta el tema i se sol anunciar la planificació de l’exposició), un desenvolupament normalment dividit en tres parts i una conclusió, sovint anunciada i preparada en el desenvolupament, on l’autor sintetitza normalment en un sol paràgraf la reflexió feta al llarg del text.

També podem trobar ací planificacions de l’estil pregunta/ resposta, causa/ conseqüència, comparació...

TEMÀTICA:

Els discursos acadèmics es classifiquen, segons la temàtica, en extos humanístics i textos científics.

ELS TEXTOS PERIODÍSTICS

Són textos narratius breus, que tenen com a objectiu explicar de manera clara i concisa els fets i esdeveniments de l’actualitat i la vida quotidiana.

Classificació:

Mitjans de comunicació escrits. Segons la freqüència de la publicació: premsa diària, setmanal, mensual, bimensual, trimestral o anual. Segons la temàtica: publicacions científiques, econòmiques, ,musicals, esportives, gastronòmiques, d’espectacles, etc.

Premsa escrita. Temes d’actualitat que siguen afers pròxims al destinatari, que puguen afectar a un nombre elevat de receptors possibles, que siguen d’interés humà, que afecten protagonistes coneguts.

Fonts. Els periodistes, les agències de notícies o els gabinets de premsa dels organismes oficials, els testimonis.

Seccions d’un diari. La primera plana: que recull les informacions més destacades: les seccions: internacional, estatal (comunitat, comarcal i/o local), successos i tribunals, economia, cultura, societat, espectacles i esports; editorial; columnes d’opinió.

Els gèneres periodístics

Els gèneres informatius

La notícia: Text breu d’informació sobre un fet d’actualitat recent. No conté opinions personals de l’autor. Sol respondre a sis peguntes bàsiques: qui?, què?, quan?, on?, com? I per què? Parts: titular, entrada o lead (síntesi de les dades bàsiques) i cos (exposició de les dades en ordre decreixent d’importància).

El reportatge: Tracta sobre qualsevol tema de manera documentada. Més extens que la notícia. Combina l’exposició i l’anàlisi dels fets. Inclou valoracions de protagonistes i imatges.

Els gèneres d’opinió

L’article d’opinió: Text en què els col·laboradors del diari expressen opinions, judicis, idees o comentaris personals sobre fets actuals o d’interés humà. Estructura: Introducció, desenvolupament i conclusió. Columna: col·laboradors fixos o ocasionals.

Editorial: no va signat, l’opinió que s’hi exposa coincideix amb la de la direcció del periòdic.

Crítica: Ressenya en què s’interpreta i avalua una obra d’actualitat publicada, exposada o representada en públic.

Carta al director: Textos escrits pels lectors, en què s’expressen opinions sobre temes d’actualitat.

Els gèneres híbrids

L’entrevista:

Informativa: centrada en l’opinió de l’entrevistat.

Psicològica: centrada en la personalitat de l’entrevistat.

La crònica: combina la informació i la interpretació. Text informatiu escrit per un corresponsal o un enviat especial. Redactada en 3a persona sobre àrees més o menys especialitzades, com l’esportiva, la judicial o la política. Defuig l’estil neutre.

LA RESSENYA: Com fer una ressenya

La ressenya és un tipus de text breu destinat a fer conéixer i divulgar qualsevol activitat o manifestació artística (una exposició, una obra de teatre, una pel·lícula ... ) o el contingut d'un escrit (un article, un estudi, una obra literària, un llibre d'assaig ... ), tot fent-ne una descripció i una valoració crítica, és s a dir, donant una opinió.

Una ressenya consta de tres parts:

• Presentació

• Resum (descripció de l'obra)

• Opinió crítica (valoració de l'obra)

Presentació

• Dades sobre el llibre (títol, gènere, edició, etc.)

• Autor: no es tracta de fer un resum de la vida de l'autor, sinó de parlar dels aspectes de la vida             d'aquest que puguen estar relacionats amb el llibre; també es pot indagar en la resta d'obres de          l'autor i veure si també es parla d'aquest tema i de quina manera ho fa.

• Públic al qual va adreçat.

Resum

• Parlar del tema i de l'argument.

• Es destaquen els fets i les idees principals i veure la visió de l'autor.

• Cercar la finalitat de l'autor.

• Parlar dels personatges més rellevants.

Opinió crítica:

• Valoració de l'obra. Veure en què l'autor se n'ha reeixit més. És creïble si es pretenia que ho fóra?      Hi ha algun personatge que no siga versemblant?

• Valoració de I'estil i la llengua.

• Si es té present alguna altra obra sempre se'n pot parlar i fer comparacions.

• Podeu parlar sobre quines sensacions us ha provocat i podeu donar la vostra opinió sobre el tema      tractat.

• Recomanacions: Aporta alguna cosa al lector o lectora? Quin interés pot tenir aquesta obra?

RESSENYA

El llibre que comentarem porta com a títol La plaça Diamant. Es tracta de la 12a edició publicada l'any 2006 per l’editorial Bromera.

És una autèntica novel·la psicològica i d'amor alhora, creada per l'escriptora catalana Mercè Rodoreda. L'obra va adreçada a un públic adult, ja que la seua aparent senzillesa narrativa amaga una història de postguerra més complexa.

D'entrada el llibre presenta un bon argument. Natàlia, la protagonista, ens conta la seua història personal que s'inicia quan coneix en Quimet, el seu futur marit, en un ball de festa major a la plaça del Diamant. Des d' eixe moment es produeix un canvi en la seua vida, marcada per una sèrie d'esdeveniments com el seu casament, el naixement dels seus fills, la cria de coloms i l' arribada de la guerra, la qual suposarà una gran desgràcia que li       transformarà de nou la vida.

Aquesta obra excepcional també es podria qualificar com a novel·la costumista per la descripció que es fa de la  societat i els costums de l’època, per tant podríem dir que és una història realista i crítica, que presenta situacions dramàtiques i amoroses, ¡que reflecteix al mateix temps un ambient d'opressió; que condiciona la protagonista, i la necessitat d'alliberar-se'n. També cal destacar l'alt contingut simbòlic dins l' obra, a més de l' estil narratiu poètic.

Com a novel·la psicològica que és, ens permet conéixer molt bé els personatges, ja que arribes a endinsar-te en ells gràcies a la bona caracterització que se'ls hi fa mitjançant la tècnica del monòleg interior.

Caldria destacar el personatge principal de Natàlia-Colometa, una dona que adopta un comportament abúlic, passiu i sovint ingenu dins la societat en què viu. Un altre personatge realista és en Quimet, el qual presenta un caràcter egoista i masclista que sotmet la Colometa a la seua voluntat. Consegüentment, crea un contrast amb l'Antoni, el segon marit de Natàlia, un home que la respecta i l'estima realment.

Per acabar, recomanem aquest llibre a tots aquells que vulguen conéixer a través d'uns personatges com era la vida fa 70 anys, i al mateix temps llegir una història molt intensa.

RESSENYA

El llibre que ara comentarem és Dràcula, de l’editorial Bromera, i va ser escrit per Bram Stoker. Aquesta edició d'octubre del 2005 és una adaptació de la novel·la, que és una obra de misteri i por. És una adaptació recomanada per als xiquets de dotze anys. L'argument narra com el comte Dràcula abandona el seu castell de Transilvània a fi d'escampar el seu regne de terror a Londres.

És un bon llibre perquè té imaginació, intriga i misteri, a més està molt ben ambientat en l’època i també fa que la intriga no acabe fins al final i tot està tan ben contat que fa que l'obra siga creïble.

A més, un altre aspecte interessant de la novel·la són els personatges.

Aquest llibre presenta una gran varietat de personatges i tots estan ben descrits. Podem diferenciar-los entre principals i secundaris. Entre els personatges principals destaquem els següents: Mina, Dràcula, Jonathan i el professor Van Helsing. D'entre aquests personatges considerem que els més interessants són: Mina, perquè resol els problemes, és valenta, decidida i intel·ligent; el professor Van Helsing perquè ha dedicat molt de temps a capturar a Dràcula i sap moltes coses sobre els vampirs i, per últim, Dràcula perquè té molts poders ocults.

Finalment, aquesta novel·la és recomanable perquè es una obra molt entretinguda, és interessant i, a més, és una adaptació que té més misteri que por. També esta obra defensa el valor de l'amistat i el treball en equip perquè tots van treballar junts en la lluita contra el comte.

COM ESCRIURE UNA RESSENYA. CONTINGUTS

Utilizant les notes de la lectura has d'escriure la ressenya del llibre. El text pot seguir aquest ordre d'idees                 (separades en paràgrafs). Ací tens uns exemples.

1. Presentació: dades sobre el llibre, gènere, autor, títol públic al qual va adreçat.

Jules Verne. Amo del món. Alzira: Bromera, 1987. Relat de ciència ficció. Tots els públics.

Aquest llibre és una novel·la de l'autor britànic, Roal Dahl. Està pensada per a xiquets a partir de 10 anys (si són bons lectores) o de 12 en avant (si són més mandrosos amb la lectura). És literatura juvenil encara que pot ser interessant a qualsevol edat. (James i el préssec gegant)

2. Argument

Ací dins hi ha Caputxetes feroces, porcs armats fins a les dents, gats atracadors, vampirs, Frankesteins i, fins i tot, un llop un poc babau del qual tampoc no te'n pots refiar massa ....  A més de moltes altres coses que descobriràs en obrir el llibre. (         T’he agafat, Caputxeta!)

La seua història és molt simple: James Henry Trotter és el xiquet més trist i sol del món. És orfe i viu amb les seues repugnants i cruels ties en una casa desarranjada. Un estrany personatge regala a Jim una bossa amb llengües màgiques de cocodril i a partir d'aleshores coses meravelloses comencen a succeir: enormes insectes encantadors i un viatge a través de l’oceà amb destí a Nova York. (James i el préssec gegant).

3. Opinions. Valoracions: Sobre la història

Aquest relat està fet de fantasia i, especialment, de molta imaginació. De vegades arriba a ser un tant cruel, però sempre amb humor, una barreja entre la comicitat i la tragèdia. L'ambientació de la historia està perfectament treballada amb detalls molt propers a la realitat. (Charlie i la fàbrica de xocolata)

És un llibre molt bo. Malgrat presentar un argument bastant irreal, Jules Verne el converteix en una història bastant creïble, amb un argument científic. Ofereix molta acció i la incertitud es manté fins al final. (Viatge al centre de la terra)

Encara que té moments de terror, es pot considerar més com un llibre de misteri o d'intriga. Cal dir que les descripcions es fan un poc pesades, però no deixa de ser interessant si es llig amb una mica de paciència. El llibre és simpàtic i té bons diàlegs, encara que, de vegades, tot sembla poc versemblant.. (El castell dels Carpats)

4. Opinions. Valoracions: Sobre els personatges

Dels personatges em quede amb l'avi Joe, un "xiquet" molt més interessant que el bo de Charlie. La resta de personatges no està gens malament, els altres xiquets són tan insuportables que es mereixen el que els passa. Willy Wonka resulta extravagant, però agrada els lectors. (Charlie i la fàbrica de xocolata)

Els tres protagonistes tenen las característiques d'antiherois: al contrari dels grans herois, Harry és prim, de complexió menuda, tímid i mig despistat; el seu amic Ron és pèl-roig i també menut, a més, sovint, és objecte de burles por part deis seus adversaris; Hermione és un ratolí de biblioteca, una jove intel·ligent. Amb Hermione les xiques apareixen en situació d'igualtat amb els xics. Aquests personatges tenen personalitat pròpia. (Harry Potter i la pedra filosofal)

Recomanacions   ¿ Quins són els avantatges d'aquest llibre?

1a) Enganxa a la lectura. Segur que els vostres fills us demanaran altra novel·la de R. Dalh.

2a) El seu llenguatge és acurat. És correcte.

3a) Defensa valors tradicionals com la bona educació, la cortesia o el respecte a les persones majors.

Els llibres de Dahl mantenen el seu encant... Sovint aquells que els llegeixen es converteixen en allò que no eren abans: persones imaginatives, tolerants, atentes a allò que és meravellós, a la vida. Per això els recomanem. (Charlie i la fàbrica de xocolata)

Aquesta novel·la es recomana a tots aquells que vulguen viatjar amb la imaginació: una de les aventures més fantàstiques de Jules Verne, pura ciència ficció en ple segle XIX. (Viatge al centre de la terra).

SOCIOLINGÜÍSTICA

Monolingüisme

El monolingüisme és l’existència d’una sola comunitat lingüística dins d’un mateix estat. Aquesta situació és clarament excepcional si tenim en compte que les aproximadament 6.000 llengües que es parlen al món estan repartides en dos-cents estats.

No hem de confondre monolingüisme estatal amb l’acceptació d’una sola llengua oficial: cas de França, Itàlia, Turquia, EUA, Marroc, Austràlia... Aquests estats apliquen una política de negació o menyspreu de les altres cultures i llengües per tal de refermar la unitat nacional al voltant d’una sèrie de símbols unitaris: una sola llengua, una sola cultura, una sola història...

Multilingüisme

En oposició al monolingüisme, el multilingüisme és la utilització de més d’una llengua en un mateix territori (o per part d’un mateix individu).

La majoria dels estats del món són multilingües, alguns amb una gran quantitat de llengües parlades: unes 200 a l’Índia o més de 700 a Papua-Nova Guinea, per exemple. El bilingüisme és la mínima expressió del multilingüisme.

Bilingüisme individual

Relacionat amb el poliglotisme. Una persona parla dues llengües (encara que en pot parlar moltes més). N’hi ha de diferents tipus:

* Bilingüisme passiu / actiu: el parlant coneix dues llengües però una no l’empra (passiu) o coneix i empra les dues llengües (actiu).

* Bilingüisme simètric / asimètric: és simètric si el parlant domina per igual les dues llengües en tots els àmbits d’ús. Si no, és asimètric.

* Bilingüisme instrumental: un individu aprén una llengua per raons laborals o econòmiques.

* Bilingüisme integrador: S’aprén una llengua per integrar-se dins un nou grup 8els         immigrants).

Bilingüisme territorial

Espai geogràfic dividit en dues zones clarament delimitades lingüísticament. En una zona s’usa una llengua i en l’altra una llengua diferent.

La nostra comunitat n’és un exemple, ja que inclou dos territoris històricament diferenciats des del punt de vista lingüístic: les comarques costaneres són catalanoparlants i les comarques de l’interior són castellanoparlants.

Bilingüisme social

Es tracta de situacions on el bilingüisme individual afecta col·lectius sencers d’una societat. Si bé és normal que en un mateix estat hi haja més d’una llengua, no ho és tant que dins d’una mateixa comunitat lingüística hi haja bilingüisme. Aquest ha estat ocasionat com a conseqüència  de guerres,         ocupacions colonials, situacions polítiques, econòmiques o socials en què un poble en domina un altre. En aquest cas, els parlants d’una llengua es veuen obligats  a conéixer tots una segona mateixa          llengua. Aquest cas es coneix com bilingüisme unidireccional, perquè els parlants de l’altra llengua               no aprenen la dels primers. Les normes d’ús estableixen quina llengua s’ha d’emprar en cada situació, i la nova llengua apresa ocupa els àmbits d’ús més formals.

· En funció de l’extensió de la llengua forana entre la comunitat receptora parlarem de bilingüisme generalitzat o limitat.

· Segons la situació legal distingirem entre bilingüisme oficial o no oficial.

· El bilingüisme social és el primer pas d’un procés de substitució lingüística.

Diglòssia

Ferguson va encunyar aquest concepte per descriure l’ús desequilibrat entre les varietats d’una mateixa llengua.

Fishman va modificar aquesta concepció: el terme es generalitza i s’utilitza per referir-se a les situacions sociolingüístiques en què una llengua A (alta, amb més prestigi) és usada en les relacions formals, enfront d’una llengua B (baixa, amb menys prestigi) que s’utilitza en les relacions familiars,      en la intimitat, en l’espontaneïtat...

Conflicte lingüístic

Existeix un conflicte lingüístic quan el contacte de dues llengües origina una situació en la qual dos sistemes lingüístics competeixen entre ells desplaçant parcialment o total un sistema en els diversos            àmbits d’ús. Es tracta per tant d’una situació dinàmica i inestable. Sorgeix quan una llengua forastera comença a ocupar els àmbits d’ús d’una altra en el territori propi d’aquesta. Una vegada començat el procés, el desenllaç és la desaparició de la llengua pròpia i la substitució per la forastera  (és a dir, substitució lingüística) o bé el procés contrari: la normalització lingüística.

Llengües minoritàries i minoritzades

Parlar de llengües minoritàries suposa un criteri quantitatiu: el nombre de parlants. Al món hi ha unes 6.000 llengües, i només unes quinze o vint són utilitzades per més de cinquanta milions de parlants. Cal posar-se d’acord, per tant, en el nombre a partir del qual definim una llengua com a minoritària i una altra com a majoritària.

Llengua minoritzada és aquella que pateix la interposició d’una altra llengua i està immersa en un procés de retrocés en els usos dins de la pròpia comunitat lingüística. Tots els seus parlants es veuen            obligats a practicar un bilingüisme unilateral, ja que la llengua pròpia és insuficient per viure-hi.

Conflicte lingüístic i substitució lingüística

Allò més normal serà la substitució lingüística, que es desenvolupa en un procés amb diverses etapes:

1a.- Procés de bilingüització: és l’etapa més llarga. Les classes altes, les ciutats més poblades, els joves... són els primers a adoptar la segona llengua. Aquesta comença a ocupar les funcions  formals    en detriment de la llengua pròpia.

2a.- Procés de monolingüització en la llengua dominant. A poc a poc es va abandonant la llengua dominada (llengua B) i és suplantada per la llengua A (dominadora). Aquesta fase és molt ràpida, atés que tota la societat coneix ja la llengua A. Es presenten diversos problemes:

-  Autoodi: els que s’han passat a l’altra llengua reneguen del seu origen lingüístic, del qual volen distanciar-se menyspreant-lo.

-  Mitificació del bilingüisme: es generalitza la falsa creença en la compatibilitat jeràrquica de les dues llengües. En realitat la llengua dominada va reduint els seus àmbits d’ús i la dominant els amplia.

-  Creació dels prejudicis lingüístics. Són prejudicis socials sense cap base científica manifestats contra una llengua: llengües aspres i dolces, fàcils i difícils, de cultura i primitives, superiors i inferiors... En cap cas es parteix d’afirmacions objectives, més aviat al contrari, de punts de vista subjectius i amb intenció de menysprear allò diferent. Condicionen la predisposició a utilitzar o aprendre una llengua.

- Bilingüisme unidireccional. La llengua dominant ha esdevingut llengua necessària i la dominada ho ha deixat de ser, de manera que hi ha parlants monolingües en la llengua A però només hi ha de bilingües en la llengua B.

3a.- Per últim, quan el procés s’ha completat, tenim l’abandó absolut de la llengua dominada i l’ús exclusiu de la llengua nova.

Normalització lingüística

No obstant això, de vegades es produeix una reacció per part dels parlants i s’intenta evitar la desaparició de la llengua pròpia. Es tracta del procés de normalització lingüística, un procés de resposta al conflicte lingüístic, un procés de cohesió de la comunitat lingüística. Pretén recuperar els àmbits d’ús i el nombre de parlants de la llengua pròpia per lluitar contra la seua desaparició.

La normalització implica el reconeixement del conflicte lingüístic com una situació anormal que cal superar canviant les normes d’ús de la comunitat lingüística. S’han de reorganitzar les funcions lingüístiques de les dues llengües per readaptar les funcions socials de la llengua. El seu objectiu és la normalitat lingüística incidint en els següents aspectes bàsics:

-augmentar el nombre de parlants.

-augmentar la freqüència d’ús de la llengua.

-ocupar tots els àmbits d’ús de la llengua i

Àmbits d’ús i normes d’ús. Ús convencional i ús intencional.

Les llengües existeixen en les societats que les fan servir, però presenten variacions que estan relacionades amb la diversitat de situacions que es pot trobar un parlant.

Els àmbits d'ús consisteixen en els diversos marcs socioculturals en què una llengua (o  varietat lingüística) és usada: familiar, educatiu.,judicial, mitjans de comunicació, etc.

Depenen d’aquestes coordenades o factors:

-individu (sexe, edat, ocupació)

-tema

-situació

-intenció

Les normes d'ús: cada societat estableix quines varietats lingüístiques són les adequades per a cada àmbit d'ús.

En paraules de Lluís Vicent Aracil.  “les normes d'ús són dictades i reforçades per una societat que les imposa d’una manera quasi irresistible, són impersonals, "semblen naturals". La gent les compleix i les fa complir sense adonar-se'n. Però en realitat han estat el resultat d'un joc de forces, Són sempre respostes i solucions a problemes pràctics, situacions en què cal triar entre diferents alternatives".

Exemples pràctics:

àAmb els castellanoparlants (encara que saben parlar català) cal parlar castellà.

àAls estrangers se’ls parla en castellà encara que sàpiguen català.

L’ús convencional i l’ús intencional.

L'ús lingüístic que s'adapta a l’ús d'una societat (considerat ús normal) és anomenat ús convencional. De vegades, però. apareixen grups socials disconformes que posen en dubte les normes d'ús. no les segueixen, Aquest ús és l'ús intencional.

L’ús intencional contribueix a recuperar una llengua. L'ús convencional contribueix al desprestigi i procés de substitució d'una llengua.

Quan en una societat apareix una segona llengua es important una consciència lingüística per tal d’estabilitzar la comunitat lingüística. Implica la "lleialtat lingüística" activa i conscient dels seus membres. Segons Weinreich (1974) la lleialtat lingüística pot ser definida  com el principi en nom del qual els individus es reuneixen conscientment i explícitament per resistir els canvis en les funcions de la seua llengua (és a dir, el canvi lingüístic) o en l'estructura i lèxic (açò és, la interferència lingüística).

La interferència lingüística

La interferència lingüística són els canvis en l'estructura d'una llengua ocasionats per la influencia d'una segona llengua. Les llengües en contacte s'influeixen mútuament, sobretot a nivell lèxic (adstrat), però en una situació de conflicte lingüístic és la llengua dominant la que interfereix quasi exclusivament la llengua dominada, que por acabar significativament transformada. Segons el prestigi de les llengües, la lleialtat lingüística dels parlants, el nombre la comunitat lingüística, etc, les interferències seran majors o menors.

El paper dels mitjans de comunicació i de l'Ensenyament és molt important en aquest aspecte. Es tracta d'un procés constant i difícil de corregir perquè sovint el parlant no s'adona de la interferència i defensa com a pròpia la forma aliena. Actualment s'estan introduint a Menorca mots com "colchón" i "entonces", o estructures com "da igual"; seguint amb el procés assenyalat, prompte es defensarà la seua menorquinitat!

Hi ha tres tipus d’interferències:

a.-Fòniques: introducció de fonemes nous. Per exemple [χ]: “jefe”. “pijama”, “bandeja”: o [ѳ]: la lletra ce: “3r C”,  “càncer”, un “CD” ...

b.- Lèxiques: es el nivell més permeable a l'entrada d’interferències. anomenades barbarismes.

c.- Morfosintàctiques: canvi de gènere d'alguns mots (“la costum”,” la senyal”...): ús pronominal               d'alguns verbs intransitius (“callar-se”, “caure’s” ... ); ús de la preposició A amb complement directe ("he vist a Pere").

Principals problemes per al futur de la llengua:

* L’actitud de l'estat amb les llengües diferents del castellà.

* El problema de l’estàndard català.

* La catalanització dels mitjans de comunicació.

* L' adaptació de la immigració.

* Les conseqüències del món del turisme.

* La interferència lingüística del castellà i la pèrdua de genuïtat del català.

* La relativament poca fidelitat lingüística dels catalanoparlants.

* La manca de resultats positius de les polítiques lingüístiques deis diferents territoris.

* Llatinització de la llengua.

Per acabar, recordem les tres maneres de desaparéixer una llengua:

1a.- per substitució (abandó)

2a.- per absorció (fusió amb l’altra llengua)

3a.- per segmentació (separació dels diferents dialectes).